Un joc de taula pot ser la màxima expressió de la intranscendència. Es pot jugar per ressuscitar hores mortes, per omplir hores buides, jugar com a últim recurs un dia de pluja. Es pot fer servir el joc com una activitat frívola o marginal, aquella opció que acabes escollint quan totes les altres ja han caigut i no queda més remei. La veritat però, és que el joc és una eina poderosa per a la transformació social, que pot cohesionar grups de joves que no es coneixen en un barri conflictiu, que pot reforçar un vincle fràgil entre una mare i un fill o pot ser el millor exemple del retorn a la vida normalitzada per aquells que han passat calvaris deguts a addiccions, trastorns o discapacitats.
Dels barris a les aules: psicologia i joc
La Núria Guzmán fa anys que viu a Almería. És psicòloga de formació i va establir la seva consulta al barri de Los Ángeles. És un dels barris perifèrics de la ciutat, i juntament amb altres barris com El Puche o La Chanca tenen les taxes d’atur més elevades d’Almería. Amb aquest context, la Núria va entendre que poques famílies del barri podrien pagar els seus serveis, així que va decidir fer un taller de jocs cada divendres a la tarda amb la col·laboració de l’associació de veïns La Palmera per tal de poder veure el comportament d’aquells nens amb alguns dèficits relacionals que tenien famílies incapacitades per acudir a la seva consulta. “Per qui pot pagar-lo és un servei útil, però qui no té per menjar mai pagarà un servei així. Però a través del joc es poden veure moltes coses: com un nen es relaciona amb els altres, si és disruptiu o no, si té capacitat de concentració, si sap guanyar i perdre, si sap negociar, planificar...”
El taller va començar amb 13 nens, i l’objectiu de la Núria era analitzar a través del seu comportament durant el joc els dèficits emocionals o socials de cada nen. Després d’aquesta experiència a Los Ángeles el taller va prosperar i van començar a tenir trucades d’altres ajuntaments. Un dia va veure que hi havia una relació molt concreta entre els jocs i l’estimulació cognitiva. “Hi ha jocs que treballen àrees cognitives concretes. L’Ubongo treballa l’àrea espacial. És una mena de Tetris. Tamtrix, Mudanzas o Calisto són altres jocs d’encaixar formes geomètriques, construccions que treballen l’àrea espacial, directament relacionada amb el raonament i també molt directament relacionada amb el llenguatge, i aquesta estimulació és molt positiva, per exemple, per a nens amb dislèxia”. A partir d’aquesta certesa va començar a buscar jocs que estimulessin al cervell en àrees concretes, com la fluïdesa, flexibilitat, control d’impuls, memòria, atenció... I copiessin els processos neuronals dels tractaments d’intervenció de la psicologia clàssica.
L’objectiu és que els nens millorin i desenvolupin les seves capacitats cognitives, però sobretot és un recurs que millora l’habilitat social i emocional a partir del gaudi que dóna el joc, aconseguint així un desenvolupament integral. Quan estem gaudint d’una activitat i estem motivats el cervell genera dopamina, una substància que és la base de l’atenció cerebral i que per tant millora ostensiblement el rendiment. Segons explica la Núria, si un nen amb dificultats escolars ja s’emporta normalment més feina a casa, quan després de la jornada lectiva ha de fer reforçament assegut a una cadira amb un paper i un llapis – activitat que el nen relacionarà amb els deures – el nivell d’atenció i concentració serà més baix i els resultats menys fiables. L’associació AFIM21 (Atención, Familia, Infancia y Mayores) que va constituir la Núria ha aconseguit que la Junta de Andalucia aprovi per inspecció educativa un dels seus programes portat a terme per l’escola Sylvain d’Anjou, a la ciutat de Vícar, que consisteix en dedicar els 10 primers minuts de docència cada dia a jugar i a incorporar una hora a la setmana de joc dins de l’horari lectiu, per tal de millorar el rendiment i motivació dels nens i incrementar els nivells de dopamina amb jocs ràpids i elèctrics com el Fantasma Blitz, el Jungle Speed o l’Ubongo.
Després de començar aquell taller amb 13 nens, a dia d’avui, amb activitats permanents o esporàdiques i després de dos anys, ja hi ha 500 nens que han viscut en primera persona aquesta fusió de joc i psicologia.
L’armari de jocs que ningú mira
L’Arantxa Suárez va fer 24 anys fa poques setmanes. Ja en fa un i mig que es va independitzar dels seus pares gràcies a una feina d’auxiliar en pràctiques a l’Equipament Integral Meridiana. Tot i el seu títol d’integradora, la seva tasca d’auxiliar al centre és molt flexible, i en un mateix dia es pot trobar fent d’infermera o d’educadora social segons ho requereixi la situació. Els usuaris del centre són homeless, persones sense sostre que tenen al centre un espai on fer els àpats diaris i seguir els hàbits mínims d’higiene. La única condició per accedir al centre és respectar-ne les normes. És un servei de la Generalitat subcontractat a l’empresa Clece, que pertany al grup ACS presidit per Florentino Pérez.
“La idea és que els usuaris estiguin un any al nostre centre i durant aquest període puguin fer un procés per ser autònoms i poder viure sols. La majoria no ho aconsegueixen i molts vénen aquí derivats d’altres fundacions d’assistència. De fet molts acaben fent una ruta per tots els centres de Barcelona” explica l’Arantxa. A la sala de televisió del centre hi ha un armari ple de jocs de taula, que crida l’atenció a pocs usuaris. Cada dia hi ha un espai de joc, però ara mateix només 3 dels 40 usuaris s’animen a fer una partida de Rummikub, la resta prefereix la passivitat de la televisió o dedicar temps a altres activitats. L’Arantxa explica que la mala resposta dels usuaris a l’espai de jocs és preocupant, ja que el fet de jugar és un passaport de tornada a la roda de la quotidianitat per a tots aquells usuaris que surten d’un trastorn o una addicció greu. A part, jugar facilita la convivència i actua a mode de lubricant social per a les persones que viuen al centre. Els treballadors volen que la participació a tots els tallers organitzats millori, i que l’espai de joc es vagi fent un espai a la vida del centre, on els tallers no són obligatoris i els esforços se centren en els hàbits bàsics d’higiene i alimentació.
Jugar per reforçar i minimitzar el risc
La Núria Capdevila sempre està preparada. És la responsable de l’espai maternoinfantil de l’Associació Intress. L’objectiu de l’espai és disminuir les situacions de risc a les quals es veuen exposades mares amb una estructura familiar fràgil o directament desestructurada. Al materno (argot dels treballadors) vénen les mares amb els seus fills – en cinc anys que porta a la feina la Núria només ha tingut dos usuaris que siguin pares– i els seus bebès, que conten encara la seva vida per mesos tot i que la ràtio oficial és de 0 a 3 anys.
La Núria ha estudiat educació social i dos màsters, i ara que està cursant el tercer combina la seva feina al materno amb el d’assessora de la fundació Pere Tarrés, tot plegat amb només 28 anys i rebutjant altres ofertes de feina. Amb els crocs i la bata que utilitza a la feina tot plegat impressiona menys i dóna a l’espai un cert aire d'escola bressol: un despatx inicial a l’entrada i una sala ampla amb diferents espai de joc i joguines repartits per l’habitació que també té una petita cuina i un lavabo. Hi ha joguines de plàstic que es poden comprar a qualsevol tenda, però també jocs fets a partir de material reciclat com ampolles buides, càpsules de cafè o retalls de diari. Avui és dilluns i toca taller musical. To play.
Avui hi ha una mica de diàspora per motius diversos (nens amb febre, visites al metge, vacunes, principi de curs i poques mares...) i només hi haurà dos nens i dues mares. Curiosament, entre les dues mares que vénen avui, la Mari Cruz i l’Angy, hi ha una diferència de 30 anys, una anomalia tenint en compte que el perfil de les mares derivades al materno solen tenir menys de 20 anys. “Nosaltres fem servir el joc per tal de reforçar el vincle entre la mare i el fill. El treballem cada dia de diferents maneres: des de joc dirigit per les educadores fins al joc autònom, passant per joc heurístic i joc simbòlic... Les mares en situacions de risc o que han patit infàncies dures no saben jugar, i aquí és on entra el nostre paper”. Per aquest motiu la pedagogia lúdica és un dels punts vertebradors de la tasca dels educadors al materno, ja que l’anticipació a les accions del nen o les ànsies de que executi els jocs de manera correcta (enlloc de deixar que l’infant trobi el seu propi camí per descobrir-ho) són inèrcies habituals en el comportament de les mares i els pares, dins o fora de situacions de risc.
Aquests són només tres exemples en tres espais diferents amb objectius diferents on el joc és una eina poderosa que pot servir per decantar la balança en molts moments, que té un paper decisiu entre les relacions humanes derivades dels contextos més animals, com la convivència o la maternitat. Hi ha multitud d’entitats del tercer sector que fan servir el joc com a eix vertebrador de la seva tasca executiva amb resultats cada cop més satisfactoris. La Núria Guzmán està a l’espera de començar un projecte d’investigació universitària on es pugui corroborar la validesa dels jocs de taula com a substitut dels mètodes clàssics de diagnosi cognitiva. L’Arantxa seguirà treballant perquè l’armari de jocs no quedi oblidat i els seus usuaris puguin beneficiar-se del seu efecte inequívoc com a lubricant social. La Núria Capdevila segueix buscant la manera de retornar a les seves mares joves les rutines de joc que mai van tenir durant la seva infància. Només són tres exemples, tres gotes d’aigua dins l’oceà infinit de possibilitats que brinda el joc per a ser una eina de transformació social.
Text: Oriol Soler
Fotografies: Albert Gomis