Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una Terra Jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la.

Josep Pedrals: "Tot és susceptible de ser poesia"

30-oct-2014
Josep Pedrals: "Tot és susceptible de ser poesia"

Els primers botons de la camisa descordats, aire despistat i una disculpa: “hòstia tio, em volia afaitar però no he tingut temps”. Així ens va rebre el poeta Josep Pedrals (Barcelona, 1979), un dels poetes més reconeguts de la seva generació que fa recitals per mig món, a la seva biblioteca familiar al barri del Clot. A dins, 30.000 llibres, versos d’Unamuno i noms il·lustres gravats a les prestatgeries, des de Hannah Arendt fins a Lluís Millet, passant per Mozart, Dalí o Verdaguer. Vam parlar amb el poeta Pedrals del seu pare, l’exmossèn Pedrals, i també de com la poesia es pot fer tangible tots els moments del dia. Desenfadat, descamisat i desacomplexat, trenca tots els tòpics del poeta romàntic, combinant els seus versos amb música, fent recitals arreu del món i divulgant la poesia amb el joc. Quan parla es nota que el seu cap, indefectiblement, va molt més ràpid que les seves paraules.

Un cop et van preguntar per què eres poeta i tu vas respondre: “i què vols que faci, arreglar cotxes? La poesia és l’únic que sé fer!”. Ets poeta perquè no tens més remei?

No ho sé, m’agrada! Molt sovint les coses que se’t donen bé t’agraden, precisament perquè se’t donen bé. La vocació de la gent ho és perquè és el lloc on es sent còmoda. El tema dels cotxes, per exemple: tenia un cosí que era un flipat de les motos i era capaç de muntar motors de moto. Motors, tio! Jo això no ho sabria fer en ma vida, em vaig quedar flipat. Però en canvi puc escriure la història del sonet perquè m’agrada, m’encanta i em sembla apassionant. M’ho passo en grande. Si alguna cosa t’apassiona pots anar cap allà. Suposo, vaja.

Fa una setmana parlàvem amb el Jep Ferret, que ens deia que per ell els versos eren un patiment, que li agradaria deixar-ho però no pot. Tu ho vius diferent, oi?

Sí, completament al revés! Jo faig els versos perquè em donen un plaer brutal. Em costen també, no em resulten senzills, perquè sovint m’exigeixo coses molt complexes. Tenen una complicació, però una complicació gustosa. Però el Jep fa uns crucigrames que són l’hòstia, tio! A mi els crucigrames em costen molt, n’he creat un parell a la vida i se’m fan molt pesats. Em costa dona’ls-hi sentit, i el Jep ho aconsegueix, és flipant.

Pots sentir empatia cap a algú que viu la poesia així?

Sí, sí! Perquè en el fons jo no hi sóc, en el moment del seu procés. Jo de la poesia dels altres veig, normalment, el resultat. No hi sóc en el moment creatiu, ni en com la gent treu el vers de dins. Hi ets quan està a mig fer i es poden polir coses. Allà veus i entens el patiment de l’altre, hi arribes. Veus que depenent del tipus de vers hi ha gent que li ha costat sang, suor i llàgrimes arribar fins allà. [canta Manel]. Ta-tan-tan! És clar que hi ha versos que costen, perquè de vegades els treus de la tristesa. Però jo m’ho prenc com una cosa d’ofici. Els pintors es lleven al matí i proven colors i coses, jo amb la poesia faig el mateix. Sí que n’extrec una obra d’art, evidentment, però mirant-ho d’una manera tècnica. A mi sovint m’agrada fer virtuosisme, però que no sigui buit. Però clar, per arribar a un virtuosisme ple no saps la buidada que he de fer!

També parles sovint de desdramatitzar el procés creatiu. Com es fa això, convertint-lo en mecànica?

Però no és mecànic, eh! Tu creus que si un senyor fa ceràmiques la seva feina és mecànica? No, hi ha un plaer brutal en fer un gerro, sempre hi ha un toc tècnic, la mecanicitat no té res a veure amb la tècnica, m’explico? Els científics es té la idea de que treballen mecànicament, però els científics que conec no són gens mecànics, mecànic és un treball de fàbrica. Ma mare era immunòloga i punxava conills i ratolins per buscar quan els havia de treure la sang per buscar anticossos... I això era un art, calia tenir uns càlculs molt bons, trobar el moment just per descongelar el virus (de vegades anava al curro els diumenges)... Fins i tot les coses que semblen menys empàtiques requereixen una empatia. És a dir, una empatia amb els mots, una empatia amb els virus. 

Com és el teu procés creatiu?

Depèn. A mi em van sortint idees a cada moment, li estic donant voltes al coco tot el dia. I faig una cosa estranya, que és dedicar-me a escoltar com sona el missatge, i em quedo idees per com sonen. Això et posa en una altra forma de treball, qualsevol cosa que llegeixo, sento o veig (o preguntes que em fan) poden ser material de poema. Quan em llevo al matí agafo els apunts del dia anterior. Mira, per exemple els del mòbil. [treu la seva BlackBerry i llegeix les notes] Bar – Restaurant. També pot ser barres t’hauran. I aquest ús del verb haver està poc utilitzat. Les cançons populars tenen molt aquest sentit de l’haver, del “et tindran uns bandarres”. I avui qui mana? Els barres. Per tant, els barres t’hauran és alguna cosa xunga [riu]. Em cal implicar-los els dos i combinar-los en versos. Com els contenidors. Els contenir dos. I així.

Bàsicament et dediques a posar odre al teu caos pel que veig.

Sí! Precisament aquí tinc apunts d’un poema de felins que vull fer: el guepard, el lleopard, el puma i la pantera, que és una cosa molt guapa. I l’altre dia vaig descobrir una cosa molt divertida: abans la gent no sabia escriure i hi havia l’amanuense, que era el senyor que redactava la carta. I a moltes cartes antigues, a sota de tot posa: “records de l’amanuense”. [riu] Clar, el tio s’havia impregnat de la redacció s’implicava en el tema i enviava records. I era el tio que havia fer la redacció real del document! Ja veus, cinquanta-mil històries. Ara m’he inventat un joc nou, el de la proa i la popa. Consisteix en buscar paraules que s’assemblin a proa i popa, com la prole i la polpa. Tinc molta tendència a inventar-me jocs així, cada dia uns quants. Mira, el suís suós! [riem una bona estona] L’altre dia a les Rambles hi havia uns tios amb la samarreta de Suïssa i suaven com uns cabrons. I vaig pensar: hòstia, un suís suós! O també hi ha el peritable poema, un poema que es pot peritar, que no té res a veure amb un veritable poema. La clau és donar la volta a les coses, si ho vas fent et van venint idees. Si barreges la idea del peritable poema i després el meu poema té la seva força, doncs paf! Ja tinc un doble joc i tot plegat agafa molta més força.

T’imagino com la típica persona que té més idees de les que pot recordar.

Sí, em passa molt. Jo de fet, vaig estudiar  Relacions Públiques i Publicitat. Bé, vaig començar, no vaig acabar. Era mal estudiant. Com t’ho diria... A mi si m’interessa alguna cosa m’hi poso, però mai m’interessa el que algú em diu que m’ha d’interessar, sinó el que jo vull que m’interessi. Sóc autodidacta, però amb aquesta biblioteca [assenyala l’entorn on estem] també és fàcil. Total, que quan estudiava volia fer de copy de publicitat, els que fan lemes. I en faig mil i un cada dia, igual m’hagués forrat i tot. Però després amb els anys vaig trobar un nom per explicar el que em va passar: era el logo feroz. El tema dels logos em feia por, em desagrada la mercantilització total, prefereixo treballar artísticament abans que fer-ho com un venedor. Pot semblar una tonteria, però no ho sé.

Creus que tu trenques els estereotips del que és un poeta?

No. Jo estic molt en la línia dels poetes clàssics, el que passa és que la idea de poeta romàntic del s XIX avui en dia és la que perdura. Creiem que el poeta és un tio que pateix molt i no-sé-què, i extreu de si mateix unes essències que tal i que qual... I mires el que feien els poetes el segle XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII i XVIII  i eren penya molt més pràctica, molt més ràpida i menys torturada.

I per què ens hem quedat amb la imatge de poeta romàntic?

Perquè en van saber molt, de vendre-la. Encara som molt romàntics avui en dia, estem en una època summament romàntica, i això a la gent li encanta. Hi ha una necessitat de tortura i de tota aquesta història. Potser, no ho sé. Jo no me’n desvinculo perquè també sóc seguidor de tot plegat, però em sembla menys interessant que altres coses. Les penes del cor estan molt bé però també estan molt bé les alegries, joder. Que les penes semblin més transcendents... No sé. [es posa a cantar]

Sóc pobre i no envejo la vida del ric,

perquè me la passo molt més divertit,

si hem de ser pobres siguem-ho de grat,

jo canto i m’alegro quan Jesús és nat!

A més una cosa que de vegades cal tenir en compte, i tots els professionals de l’art ho saben, és que la gent quan va al teatre o a una exposició va a gaudir, no a menjar-se el tarro en excés. Sí que cal colar el dallò, però el sentit d’espectacle que té l’expressió artística és important també.

Tu combines els poemes amb la música, fas poesia desenfadada, la divulgues.

Clar, estar desenfadat no té per què ser banal. Associem molt el riure amb la tonteria, i de vegades sí que és tonteria, i va molt bé perquè no cal estar tota l’estona en un núvol transcendent. Va bé anar al núvol transcendent, però si tens un espectacle d’una hora, no et pots passar l’hora a dalt de tot. Si vols conduir la gent a un lloc ho has de saber fer, és molt important la conducció de les ànimes. Això té un nom en grec, que fa referència a aquest sistema persuasiu de portar al públic a on tu vols.

Has dit algun cop que la poesia no pot arribar a tothom però que està bé que sigui així. Què vol dir això?

És com qualsevol cosa molt guai. La part més interessant de la ciència física jo mai l’arribaré a entendre si no me l’expliquen de manera molt fàcil, o ni així. I ningú es preocupa de que la física no arribi a tothom. És que com vols que arribin algunes coses de la física a tothom? Doncs amb la poesia igual. Hi ha moltes poesies, des del poema del Don Juan de la Picha Corta fins a poesia hermètica que és impossible que sigui popular, ni ho pretén, ni té per què ser-ho. Hi ha moltes menes de poesia, si vols una poesia molt popular potser perds en qualitat o profunditat del missatge. Per tant, si vols una poesia de nivell mínim no pots exigir que sigui popular. És com els concerts. Als concerts on he anat d’espectador sempre he gaudit més als petits, els més íntims. Els mega-concerts són bons per passar-ho bé amb els col·legues, però és un marc per la teva història, però no connectes amb l’emissor del concert. És més fàcil una catarsi col·lectiva en un col·lectiu petit.

Molts cops fas el poema com a joc, per quadrar mètriques. No t’hi buides, en aquests versos?

Molt sovint només jugo. De vegades em poso jocs per practicar. És com la diferència entre entrenar i competir, quan entrenes saps que et posaràs en forma per la competició. Doncs és això, jo entreno perquè un dia em surti un poemot que sigui l’hòstia i m’encanti. I per fer-ho necessito fer poemes que no m’importin, que m’ho facin passar bé a mi o al públic. De vegades els jocs lingüístic fan molta gràcia, tirar de l’enginy. I hi ha exercicis que són per mantenir-te i passar l’estona. A mi la poesia em sembla una cosa que ho agafa tot, també necessito poesia que no m’exigeixi estar sempre a dalt de tot. Necessito poesia de coses estúpides. I aquesta poesia no menysprea l’altra! Jo proposo que la poesia aculli tots els moments del dia.

Ara volia parlar del teu pare. Va ser capellà, va conèixer ta mare i va deixar de ser-ho. Era religiós però va escollir el seu camí. T’ha influït aquesta manera de ser?

Molt, molt. Pensa que el meu pare era un predicador reconegut, en un moment donat la gent anava a l’església de Sant Ildefons perquè enmig de les últimes cuetades del franquisme ell feia uns discursos abrandats que tela. El tema de parlar en públic sempre l’ha tingut molt per la mà. Feia discursos molt elaborats, i de sentir mon pare parlar en públic suposo que em vaig lligar als recitals. També per la gent que vaig conèixer de petit, com la Dolors Miquel, o l’Enric Casasses. Són els grans renovadors de la recitació a Catalunya als 80’ i els 90’.

El teu pare va ser pioner en portar l’escoltisme a Catalunya. Has viscut aquest món?

Sí, jo anava al cau de petit. Hi havia Batista i Roca, mossèn Batlle i mossèn Pedrals, que era mon pare. Era el moment del gran auge de l’escoltisme, era l’únic lloc on fer certes coses en català i envoltat de naturalesa. En aquest sentit la pedagogia del meu pare és molt d’aquesta mena, jo anava al cau de petit i m’ho vaig passar de meravella allà dins, tot i que ja no eren els escoltes de l’època del meu pare. Es basava en l’educació en el joc, el joc és la cosa més seriosa que hi ha realment. Tota la societat, la nostra forma de conviure, és una manera de jugar. Jo sóc molt de Johan Huizinga i de l’Oriol Comas. La vida és un joc, un joc molt seriós, però un joc, collons! Precisament les coses més serioses són jocs.

Parlant de joc, et voldria preguntar per el llibre on proposes jocs per apropar la poesia a la gent jove. Com se’t va acudir?

Va ser una proposta de la Liliana Pedro, que és editora d’Estrella Polar i de la Inés. Van dir que volien fer un llibre de poesia per a joves (per a nens n’hi ha molts, per adults també, però per joves no) i fer-ho sense que fos un tostón. Vam fer diversos plantejaments i vaig creure que el millor era aquest Exploradors al Poema!, crear un relat estrany i abstracte que conduís cap als diferents elements del poema. Desmembrar el poema però no en qüestions tècniques sinó en qüestions de focus, de per on te’l mires i per on hi pots entrar. Calia posar exemples perquè s’entengués, i per això el llibre té tres potes: relat, poemes i laboratori. Al laboratori es treballa a partir dels jocs del llenguatge, del goig lingüístic. Alguns són clàssics, com l’Oulipo, i altres són exercicis meus.

Posa’m algun exemple ràpid d’explicar.

N’hi ha un que és molt senzill: jo per estudiar em feia les coses en vers, perquè amb la rima se’m feia més fàcil aprendre les coses. De fet la rima és una cosa mnemotècnica de tota la vida. Aleshores un dels exercicis és agafar un teorema matemàtic i passar-lo a vers. Jo ho havia fet alguns cops. Fa gràcia passar a vers les coses de la vida, tot és susceptible de ser poesia. I això t’obliga a ser sincer amb el poema, manar tu a la rima i no que la rima et mani a tu.

Anant a una altra banda, sovint s’ha definit als cantautors o als cantants de hip-hop com els nous poetes. Quina opinió tens d’això?

Sí, jo conec els d’At Versaris, i sempre he escoltat coses de rap. L’altre dia vaig conèixer uns tios a València que es deien Los Chikos del Maíz, que feien rap en castellà. Hòstia, quins personatges! Em vaig estar escoltant les seves cançons i algunes són molt bones, i reparteixen que no vegis. Vaig veure que tenen un petit menyspreu per la poesia. Quan els vam dir que érem poetes van reaccionar una mica com dient “nosotros somos los que molamos”. Ells fan una cosa molt semblant a la meva, potser abusant molt d’unes determinades figures, però abusant bé. Fan poesia, clar que fan poesia. Però no són els únics. Després del segle XX la poesia s’ha obert per tot arreu, la poesia recitada no és la poesia real, ni l’escrita, ni la visual, ni la fonètica. Tot és poesia i res és LA POESIA, la bona poesia. Jo crec que tot s’ha de barrejar, la gent que classifica entre alta cultura i la baixa cultura... Jo crec que hi ha d’haver interacció entre tots plegats. Sense menyspreu, però la qüestió és el coneixement. Si saps què estàs fent, dins de què i com, va bé.

Els que fan les classificacions on et posen a tu, a l’alta o la baixa cultura?

Depèn del dia. [riu] Faig coses molt complexes i coses que no. Mira, amb El Romanço d’Anna Tirant vaig fer una gira de presentacions, i vaig pensar que volia fer-ho de manera amena i simpàtica, que entrés bé. I funcionava, la gent el comprava, jo era un venedor ambulant. I eren funcionals, veníem el llibre, però la gent un cop comprat el llibre veien que era molt més espès que el recital, que era la part guai i fàcil que et deixava amb la mel als llavis. M’he trobat gent que el llibre se li feia molt feixuc.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Cataglotisme. Toma! Escrivint la història del sonet, vaig trobar un capítol sobre Rémy Belleau, un poeta que va fer aportacions a la història del sonet. I en aquest cas em fa gràcia la cosa pastoral que agafa, perquè Belleau és un gran imitador de Ronsard, fins al punt que quan Belleau comenta els sonets de Ronsard hi ha una nota que parla del cataglotisme, i diu que és una poesia que parla dels petons amb llengua, dels petons sensuals i humits. Igual que hi ha poemes de por i d’enterraments, també hi ha poemes dels petons amb llengua. I ara mateix he descobert que cataglotisme també vol dir complicar el llenguatge, anar més enllà del glotis. I alhora també vol dir fer una cosa una mica efeminada. Triple significat!

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

*Si vols veure més fotografies, clica aquí

Més entrevistes ...

Verbàlia, jocs