Juan Carlos Ortega: "Molts humoristes es consideren poca cosa"

17-jul-2014
Juan Carlos Ortega: "Molts humoristes es consideren poca cosa"

És complicat seguir el ritme de conversa de Juan Carlos Ortega (Barcelona, 1968) perquè el seu cap va molt de pressa. Humorista sense remei, fa riure a la ràdio, la tele i on el deixin des de fa més de dues dècades. Parlem amb ell de l’humor i la creació, però també de ciència, la seva gran passió. La conversa té lloc a una plaça de València un cap de setmana de No es un día cualquiera, el programa de RNE on col·labora. Un arbre majestuós vigila la conversa, i ens crida tant l’atenció que seiem a un banc a contemplar-lo, i a l’acabar ens fem algunes fotos encaixats al seu estrany i meravellós tronc.

Podríem parlar de l’arbre, no?

Jo un cop em vaig quedar sorprès quan vaig veure un documental científic on el presentador va dir que érem cosins germans dels arbres. Todos som cosins dels germans, en el fons la vida té un origen únic, tot ve a partir d’allà. No només som cosins dels micos, sinó que totes les formes de vida estan connectades. Ti tu vas als teus antecedents i als antecedents d’aquest arbre, segur que tindríeu un origen comú. Una cèl·lula, alguna cosa. Aquest arbre és el nostre cosí, així que estem en família.

I també els escarabats...

És clar! Tot. Absolutament tot, però amb els animals ho tenim assumit, amb els arbres no. I aquest és el súper cosí dels arbres. És un arbre preciós, tio!

Va, anem al tema. Ets un gran admirador de Gila. Què té Gila?

Com a humorista, Gila és el cànon, la base per molts de nosaltres. Feia un surrealisme estrany. Sempre es diu que Gila feia surrealisme, però jo crec que era un humor realista. Explicava coses improbables però possibles, amb algunes excepcions que ningú podria fer si no està la seva mare a casa. Gairebé tot el que explicava era molt poc probable que passés, però no era físicament impossible. En canvi, l’humor surrealista explica coses que no poden passar, igual que a la pintura. A part de la seva definició, a mi m’ha marcat molt. Jo escoltava les seves cintes de casset quan era petit. Per mi l’humor és intel·ligència, i Gila és la intel·ligència. És un dels millors humoristes que hem tingut.

Aleshores donem per fet que tu, com a humorista, ets intel·ligent?

No, no. No sóc intel·ligent com a humorista. És més, no sóc intel·ligent. Tampoc sabria definir la intel·ligència, però de veritat, no crec que sigui especialment intel·ligent. Si tingués alguna habilitat seria la de relacionar coses que pertanyen a diferents àmbits i crear alguna cosa nova fusionant-les. Però no tinc habilitat analítica.

Per què vas escollir l’humor?

Jo al principi volia ser Luis del Olmo, un locutor seriós. Fins que vaig comprar una taula de mescles i un micròfon, vaig començar a gravar i em van sortir paròdies del que a mi m’agradava. Quan em vaig gravar intentant ser Luis del Olmo em va sortir una paròdia de Luis del Olmo, no me’l podia prendre seriosament. I quan vaig descobrir que no podia prendre’m seriosament allò que m’havia agradat tota la vida vaig pensar: escolta, potser haig de fer humor. No em vaig plantejar que volia ser humorista, simplement em va sortir l’humor.

Quan vas treballar per primer cop com a humorista a la ràdio?

Molt tard. Jo vaig començar sent guionista d’un programa de RNE que es deia La Bisagra, que presentava el Javier Sardá quan encara no era conegut i no havia fet televisió. I allà era un guionista més o menys seriós, feia preguntes als convidats. El primer que em van pagar va ser a ràdios locals, a Ràdio Gràcia per exemple. Crec que el primer sou de tots va ser un sobre amb 25.000 peles a una emissora que es deia Cadena Top Radio.

Hi ha qui diu que el teu humor és a meta-humor.

Això no és veritat.

Això de les etiquetes com ho hauríem d’encarar? Perquè és complicat.

I jo què sé! De vegades, quan em posen comentaris al Facebook em quedo en xoc. Després d’haver escoltat alguna cosa meva a la ràdio la gent veu més coses de les que jo deia. Jo vull fer riure i la gent veu anàlisis socials, crítica social. Jo vull que la gent es parteixi el pit, de veritat! La majoria dels humoristes estan acomplexats, el fet de fer riure els sembla poca cosa, perquè durant molt temps els han dit que l’humor per l’humor és una tonteria, i ho revesteixen tot dient que volen canviar el món. Diuen que l’humor és la principal arma contra el poder, que hem de riure dels poderosos... Escolta, si volen fer això que facin un partit polític.

O que es facin tertulians...

Exacte! Que es posin a fer de tertulians, home. És molt bèstia quan faig un gag i em diuen: tu volies dir tal i tal... Cony, i jo els hi dic que no, que per dir una cosa a seques la dic i ja està. Em diuen: tu has volgut dir que la societat ens empresona i que Rajoy és dolent. No tio, jo diria que la societat ens empresona, que Rajoy és dolent i m’estalvio la feina de fer un gag! Encara tenim en ment el tema aquest de que durant la dictadura no es podien dir segons quines coses. Molta gent encara creu això, que hi ha un missatge ocult... Res, jo a riure.

Per què sembla que l’humor no es sosté per si sol?

Molta gent creu que falta alguna cosa, que l’humor per l’humor és poca cosa. No fa massa el Jordi Évole va emetre aquell fals documental sobre el 23F. Em va semblar correcte, era divertit (sobretot allò del Garci), era xulo. Quin va ser, segons la meva opinió, l’error? L’explicació posterior, amb Gabilondo i la gent seriosa parlant de com és de fàcil manipular i dient que això és el que pretenien demostrar... Això sobra, i exemplifica perfectament el complex de l’humorista. Tio, si fer una cosa que fa riure té molt mèrit! L’anàlisi és senzill, es diu parlant. És el complex de l’humorista, que es considera poca cosa. Tot i que també et dic que alguns es consideren massa...

Anem al joc. Quina part de joc hi ha a la teva feina?

Total. La feina de tots els que creen jocs és exactament igual que la meva. Quan faig veus a casa meva estic jugant de veritat, absolutament. Gaudeixo com quan era petit, m’invento personatges i veus que parlen entre elles. Com quan som nens i juguem amb els Airgamboy. Jo crec que els que fan crucigrames i coses semblants estan intentant posar a prova el lector per sorprendre’l, que és el mateix que faig jo. Jo crec que hi ha dos tipus de persones: els que ens dediquem a inventar jocs perquè la resta jugui i tota la resta. Tot i que després hi ha molts més departaments.

Com es crea un món nou?

En el fons cada persona que inventa alguna cosa té el seu propi mètode que ell mateix desconeix. Jo et diria que em poso davant de l’ordinador, penso una història... Però en el fons és impossible d’explicar. Jo sempre començo imaginant-me una cosa abstracta, una forma abstracta. És dificilíssim, però és clar, el cervell de cadascú és molt estrany. I casa part de la forma abstracta es va omplint de veus i diàleg. Penso: el gag de demà vull que sigui allargat i groc. És rar, però per mi significa que no vull que sigui dens, que m’agradaria que es diluís... Potser és una drecera del meu cervell per inventar coses més ràpid. Vés a saber! En resum, no tinc ni idea de com es crea això.

Tu inventes regles arriscant-te a que no es percebin bé. Et frustra que no t’entenguin tal i com deies abans?

El consol de tot això és que la majoria de gent simplement riu. Hi ha gent que fa comentaris i busquen un rerefons a les coses. Aquests potser ho entenen. Hi ha altres que no, i que mai els faré riure. I em sembla correcte, és el que hi ha, jo tinc un registre a la vida. Parlant d’arbres, jo sóc un pomer. I faig pomes! I si a un altre li agraden les peres, doncs no hi ha més.

Parla’m de la teva obra escrita, El universo para Ulises.

Quan escric mai faig humor. Hi ha humor perquè és el meu llenguatge, però l’humor ja el faig a la ràdio i estic cansat. El Universo para Ulises és el meu últim llibre. És de divulgació científica, intento explicar l’univers des de zero, des del buit fins les últimes teories. I li explico de manera fictícia al meu fill de cinc anys, és el referent per la trama. És un llibre de ciència, que és la meva passió principal. A mi m’hauria agradat ser físic. Que, per cert, als físics i els científics els encanten els jocs de paraules. A la ciència hi ha molt joc, he llegit divulgació científica tota la vida, i a llibres com la biografia d’Einstein estan plens de jocs de paraules. Els científics gaudirien amb Verbàlia, perquè riuen molt amb aquestes formes. Al cap i a la fi, són fórmules.

Hi ha relació entre ciència i humor?

Jo crec que sí, radicalment. És la sorpresa. Riem perquè alguna cosa ens sorprèn, el gir inesperat és el que provoca la riallada. Un altre gir o sorpresa és l’emoció davant els descobriments. Jo a la ciència li perdono que no tingui humor perquè no el necessita, ja té la sorpresa incorporada. Per això un llibre de ciència el puc aguantar sense humor, però una novel·la sense humor o un assaig sense humor em semblen insuportables. Té fins i tot la part d’absurd, però es tradueix en misteri, estupor, estupefacció... Quan estàs llegint una teoria i de cap l’entens és bestial. I és més, fins i tot quan no l’entens! La frase més bèstia del món, i que és el més gran exemple d’estupefacció diu: “pot ser només ell ho sap (referint-se a un hipotètic déu). O potser ni tan sols ell ho sap”. Em sembla el gir més gran del món, és espectacular. Existeix la possibilitat de que, encara que existeixi un déu, no tan sols ell entengui què collons és tot això. I això té a veure amb l’humor, el no saber res, estar perdut al món, riure com a recurs. Tot és molt estrany. Aquest arbre és molt estrany tio, va a la seva bola, està creixent... I aquest noi que fa fotos [es refereix al Marc, el fotògraf] és molt estrany. Com a ésser humà.

Has dit algun cop que la teva pròpia mort ha deixat de preocupar-te. Què vol dir això?

Sí. Abans era la meva gran obsessió. Pensar en que hi haurà un moment en el que jo no hi seré. No ho puc concebre, és molt estrany imaginar-se sense existir. Si jo ocupo el món sencer! Tot desapareixerà. No ho entenia, em feia una ràbia enorme morir i m’agradava molt la vida. Tot va canviar amb el meu fill. Encara que soni a tòpic, quan estimes a algú altre més que a tu mateix, et canvien les preocupacions, només et preocupa que es mori ell. Jo em moriré, però ell no. Quan deixes d’estimar-te tant a tu mateix els teus problemes són menys importants i et menges menys el tarro. La majoria de problemes venen perquè ens prenem la nostra vida com si fos molt important. Que si m’ha deixat la nòvia, que si tinc tal problema a la feina... Però quan estimes més a una altra persona et preocupes menys. Suposo que a mesura que et vas fent gran t’inventes mecanismes per evitar l’horror de la mort.

Estem a gust dins l’absurd.

La gent que es deprimeix ho passa fatal perquè res té sentit. L’humorista agafa aquesta manca de sentit per fer humor absurd. Diem: hòstia, què bé, tot és absurd! És l’actitud.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Gravitón [gravitó en català]. És la partícula associada a la gravitació. Em sembla brutal i m’agrada perquè és molt infantil, com de nen. Un científic seriós es va inventar això i li va posar gravitó, que sona infantil i poligonero també. És una paraula molt maca, és la partícula responsable de que els cossos s’atreguin entre ells segons diu la mecànica quàntica, que ja sé que sona fatal. La mecànica quàntica és la bomba. La física que estudiem al col·legi és la que ens diu la velocitat a la que cauen els objectes al terra, la mecànica quàntica és el mateix però en petitó, aplicat al món subatòmic. Passen unes coses per allà sota...

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes