Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una Terra Jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la.

Marc Pastor: "Cada novel·la és un tauler diferent amb normes diferents"

16-oct-2014
Marc Pastor: "Cada novel·la és un tauler diferent amb normes diferents"

 

El món de Marc Pastor (Barcelona, 1977) es mou entre policies, morts, jocs i relats. Els policies, els morts, els jocs i els relats, alhora, es mouen en una línia de realitat i ficció per la qual ell camina distretament d’una banda a l’altra, conscient dels límits però sentint-se còmode a qualsevol de les dues bandes. És policia científic dels Mossos d’Esquadra, però també és novel·lista, i la BBC ja s’ha preocupat de convidar-lo als seus estudis tres vegades. Les seves obres s’han traduït a multitud de llengües, algunes tan exòtiques com el coreà o l’hongarès. Quedem amb ell a la Plaça Orfila de Sant Andreu i acabem al Versalles, bar conegut per força per qualsevol que visqui al barri. El Marc ens diu que no ha tingut un bon dia, però sembla oblidar-se’n quan comença a parlar dels jocs de taula que inspiren les seves novel·les, de la seva tasca policíaca i de The Wire, la no-sèrie de policies.

M’agradaria començar parlant de la teva feina menys coneguda, la de policia científic. Què fas exactament, és tan CSI com sembla?

És molt CSI però no és tan espectacular ni tenim música de The Who cada cop que entrem a treballar. Però bàsicament és el que es veu a la tele, ens encarreguem de fer les inspeccions oculars d’homicidis atracaments, violacions i més delictes. I busquem empremtes, ADN o qualsevol indici que ens pugui conduir a la detenció de l’autor d’un delicte. També fem documentoscòpia, veure si hi ha documents o passaports falsificats, o també fem retrats robot o fisonòmics comparatius de les cares... Tota la part científica de la delinqüència, intentar establir, a través de l’observació d’estudi i les conclusions, la identitat de l’autor d’un delicte.

Va venir abans l’interès per la criminologia o per l’escriptura?

A mi escriure és una cosa que m’ha agradat sempre, jo de petit volia ser escriptor i ho tenia molt clar. La criminologia m’ha vingut una mica de rebot, em vaig dir: què puc fer per dedicar-me a escriure? I vaig pensar: doncs ser periodista, si ets periodista escriuràs tot el dia, aquesta era la meva idea quan tenia 15 anys. Vaig fer la selectivitat i em vaig quedar a una centèsima de comunicació audiovisual, i a més a més per un error. Hi va haver un examen amb la correcció equivocada, ironies de la vida. Una de les coses que més m’agrada és la història, i vaig treure un 3 a l’examen de la selectivitat, i jo havia fet un examen de 10. No em vaig atrevir a anar a la revisió d’examen perquè em van dir que no hi anés, que me’l farien repetir. Jo vaig fer la selectivitat quan no hi havia Internet, no em podia assegurar res i em va agafar por i no vaig anar a la revisió. Aquest 3 va fer que entrés a la segona opció que era criminologia. L’havia triat per morbo, perquè em semblava divertida. Psicologia em semblava molt seriota, dret em semblava un conyàs, i vaig pensar que criminologia tenia una mica de tot i que ho havia de provar. I a partir d’aquí vaig entrar aquí, vaig conèixer molts Mossos, m’hi vaig presentar i una cosa va portar a l’altra. Ara em diverteixo molt fent la meva feina, no era vocacional en un principi però m’ho passo molt bé.

Durant aquests anys treballant a la policia científica i alhora escrivint hi ha hagut casos reals que hagin acabat en novel·la?

D’inspiració m’han servit gairebé tots. No és que agafi el cas i el converteixi en una novel·la exactament tal i com ha estat, sinó que agafo idees, reaccions de les víctimes, mirades de l’assassí, moments de la inspecció ocular que després reciclo a les novel·les. El cas més bèstia va ser el de la Remedios Sánchez, coneguda com la Mataviejas que el 2006 va fer 11 delictes entre homicidis i temptatives a Barcelona. Jo estava escrivint La Mala Dona  i em va servir agafar el cas de la Mataviejas que vaig estudiar durant mesos amb tota la unitat d’investigació per inspirar el comportament dolent de l’Enriqueta Martí, protagonista de la novel·la.

L’Enriqueta Martí també és un personatge real.

Sí, és un personatge real però a mi em quedava molt buit, tot ho vaig saber a través de diaris i retalls de l’època, però no coneixia la seva psicologia,  m’havia d’imaginar com era una assassina de l’època. I a través la Remedios Sánchez, que la vaig conèixer i la vaig estar investigant, vaig pensar que podria matar dos pájaros de un tiro i podria fer servir el perfil de la Remedios per definir l’Enriqueta.

Parles sovint d’autors que t’han inspirat, però també dius que t’impregnes de jocs de taula, videojocs... Quins són?

El Cluedo, per exemple. Quan vaig escriure Bioko, la idea primigènia era un intent de fer un Deu Negrets colonial. El Deu Negrets estava molt relacionat amb el Cluedo, aquest joc tancat on hi ha un assassí amb diferents personatges que giren al voltant de l’assassí i tothom pot ser sospitós. Jo volia fer un Cluedo a Bioko, i de fet hi ha aquesta part de diferents candidats a assassí i el lector pot  jugar constantment a endevinar qui és. Hi ha la Señora Violeta, el Coronel Mostaza... Però més que d’un joc en especial, jo parlo molt dels Juegos Reunidos Geyper. Em plantejo les meves novel·les com si fossin els Juegos Reunidos Geyper. Cada novel·la és un joc de taula diferent. A mi els jocs de taula m’apassionen, jo no jugo a videojocs, vaig jugar-ho molt de crio i d’adolescent, però ara em marejo.

Tires de cartró i daus.

[riu] Tiro de cartró i daus que és el que m’ha agradat tota la vida i que encara ara m’encanta. Doncs el que deia, cada novel·la és un joc de taula diferent, una pot ser el Cluedo, l’altra la Oca, l’altra el Parxís, l’altra el Backgammon (encara que no conec ningú que jugui al Backgammon), una altre els escacs, una altre les dames... Cada novel·la té unes regles diferents i és un taulell diferent. Hi ha autors que tota la vida juguen al Parxís amb les seves novel·les, jo intento no repetir-me i que cada una sigui un tauler diferent. Això també costa, perquè cada cop que comences una novel·la t’has d’aprendre les regles, cal llegir el manual d’instruccions... I dius: me cago en la puta! Per què no jugo sempre al Parxís? El que faig és mantenir sempre les peces, si jugo als escacs amb una novel·la, quan vaig a jugar a les dames també jugo amb les peces dels escacs, agafo els peons, els alfils i la reina i me’ls emporto a les dames.

Amb nom i cognom?

Exacte! Sí, sí! I quan vaig a la Oca també jugo amb la torre, o m’enduc peons de la primera partida. I quan jugo a l’Abalone també m’enduc les peces dels escacs. Aleshores són diferents regles, diferents taulers però sempre els mateixos personatges. Això fa que el lector senti aquesta varietat però alhora senti que tot està interrelacionat i que forma part d’un mateix univers. És un joc amb el lector, a mi m’agrada jugar amb el lector. Jo no plantejo escriure una novel·la com un joc en solitari, jo he estat jugador de rol i no m’ho vull passar bé jo sol, ho vull aconseguir amb el lector. Vull que el lector, llegint les diferents novel·les, estigui a l’altra banda de la taula i també jugui. Aleshores, si algú llegeix una novel·la i veu que el rellotge que surt en un paisatge també surt en un altre llibre, veu que aquí hi ha una relació i un joc que té un lligam, que hi ha una peça argumental superior que està mig amagada.

Però jugar és donar i rebre. Tu te n’adones quan la gent rep i mou fitxa?

Jo sóc conscient que entre novel·la i novel·la passen dos anys i és molt complicat que la gent recordi detalls, algun personatge o algun nom potser sí, però els petits detalls és molt complicat. Quan algú rellegeix sí que va descobrint coses si ho va ajuntant tot. Sí que hi ha retorn i és molt agraït, abans rebia mails i cartes i ara rebo missatges a Twitter i Facebook, gent que em diu que ha descobert coses, i em fa molta gràcia, m’agrada molt. Després hi ha detallats que jo poso i que són gairebé imperceptibles però m’és igual, estan allà. M’agrada pensar que a nivell inconscient segueixen treballant.

Com a bon jugador de taula, quins t’han marcat més i a quins has jugat més?

De petit havia jugat molt al Cluedo, i també a molts jocs de marca blanca. Enlloc del Trivial Pursuit, l’original, a casa teníem el Trivial 3.000, la marca Hacendado del Trivial. Però ens ho passàvem igual de bé! Ho recordo amb molt carinyo. Després hi havia El Catedral, que ara l’han reeditat i em va fer ràbia perquè no he trobat l’original a casa. És una mena de Tetris, és d’encaixar peces, un joc de blocs on has de construir una vila, cal omplir espais i el que en té més guanya. També l’Abalone m’agradava molt, no sé si el coneixes.

No! Com s’hi juga?

Tu tens boles blanques i l’altre negres, o a la inversa. El tauler és hexagonal i has d’anar empentant boles i hi ha una sèrie de normes que semblen complicades però que quan t’hi acostumes no ho són tant. M’havia passat moltes hores, jugant-hi! També m’agradava molt l’Othello que era d’encerclar les fitxes del rival i girar-les... Sempre coses de dominar el tauler, que és la regla bàsica. També m’agradava molt el rol i les miniatures, el Heroquest sobretot. Vaig tenir una època cap als 20 anys on vaig deixar de jugar per motius diferents, i des de fa uns anys hi he tornat amb força. Ara estic amb el Carcassone, que ja és un clàssic i és genial per jugar en família, un que es diu El Casero que és molt divertit. És un joc de cartes on tens llogaters, fas pisos, hi ha okupes, et poden desnonar, hi ha mil tipus de llogaters: el solitari informàtic, la dona boja, els okupes... I ara jugo molt als jocs com el Mansiones de la Locura, El Símbolo Arcano... Són jocs inspirats en l’obra de Lovecraft. Són jocs col·laboratius (encara que sempre hi ha un màster, que normalment sóc jo i putejo a la gent) on uns investigadors del primer quart del segle XX han d’impedir que algun monstre s’apoderi del planeta. T’hi pots tirar 4 o 5 hores i molt divertides.

Les teves decisions quan jugues i quan treballes amb els Mossos són resultat d’un mateix procés intuïtiu?

No, no. De vegades vaig a l’escena del crim i penso: ara faré de Sherlock Holmes, però als 20 segons se m’ha acabat el raonament, no sóc tan brillant com ell. La feina és la feina, i cal centrar-se, no és aplicable res del món jocs. El millor de ser a la policia científica és que hi ha un raonament deductiu, un positivisme científic per aplicar, i ja saps què has de fer. Vas a un lloc, apliques uns patrons, ho extreus tot acuradament. Pots extreure conclusions, però el més important és trobar l’error de l’autor, aquí sí que la feina és un joc. L’autor sempre fa una cagada, no hi ha crim perfecte, i el nostre joc és descobrir aquesta cagada.

A part de les teves novel·les, has publicat un text a un recopilatori de The Wire, una sèrie que en principi va de policies. Per què aquesta sèrie té aquesta dimensió i com vas fer un text que s’ha publicat amb autors de la sèrie com David Simon o George Pelekanos?

Vam fer una xerrada amb el Lorenzo Silva a Madrid sobre novel·la negra, i els editors estaven escoltant la conferència. A l’acabar vam sopar amb els editors, va sortir The Wire a la conversa i tots érem fans de la sèrie, vam parlar-ne entusiasmats. Al cap d’uns mesos em van trucar dient que feien un llibre sobre la sèrie. I res més. I... sobre The Wire vols que parli?

De la seva dimensió.

The Wire és la sèrie que utilitza l’excusa de ser una sèrie policial per parlar sobre el segle XXI, i per parlar sobre la ciutat. Que sigui una sèrie policial és el de menys, hi ha policies perquè són els que arriben a tot arreu: als morts, a la corrupció, als petits delinqüents... Els policies arriben transversalment a tot el que passa a la ciutat. De fet, cada temporada té un enfocament diferent: la primera és el tema dels petits camells de droga, la segona la màfia del port i tota la immigració il·legal, la tercera corrupció política, la quarta educació i la cinquena periodisme. Estàs parlant del segle XXI, d’avui dia. A partir d’aquí, està tan ben escrita que és real. Tu mires la sèrie i no sembla una sèrie de policies on tot està fet perquè tot encaixi.

No és CSI.

No, no és CSI. Són dos sèries diferents, no van al mateix públic ni volen explicar el mateix. Ara, les dues són legítimes. Però The Wire és una sèrie enorme. Curiosament, va tenir poca audiència, va ser reconeguda molt tard i sempre va estar a punt de ser defenestrada. Però és una sèrie imprescindible, tot i que a mi em va costar entrar-hi. Durant els primers 8 episodis vaig ser incapaç d’identificar els protagonistes i no entenia res, tots els personatges es creuaven i molts negres que no es distingien entre ells, no saps qui és bo, qui és dolent, qui és Avon Barksdale o qui és Stringer Bell. I poc a poc veus que tots tenen la seva personalitat, la seva vida, els seus matisos, que tots s’equivoquen. És molt real.

En certa manera la grandesa de The Wire és que no és una sèrie de bons contra dolents, de policies contra lladres, sinó que tothom és bo i dolent alhora.

És un mirall. A mi hi ha una cosa que em fa molta ràbia quan veig una sèrie de policies com CSI, on els polis són bons i els assassins són dolents, bojos, psicòpates. A The Wire hi ha barreges estranyes, gent que per aconseguir coses bones ha de fer coses dolentes...  Hi ha conflictes ètics.

Anem a les novel·les. Se t’ha traduït al coreà, al txec, t’han entrevistat a la BBC... Com ho vius?

Hi torno la setmana vinent, a la BBC! Jo flipo. De veritat, flipo. Jo, per mi, veure la meva novel·la a una llibreria de Barcelona és un somni, no hi ha res més gran, em fot una il·lusió tremenda. Que, a sobre, la gent la llegeixi és el súmmum. Que a sobre vinguin d’un altre país i la vulguin publicar... Jo porto anys pensant que algun dia se n’adonaran que tot això és un frau, que els estic enganyant a tots. És molt sorprenent, i també un pèl frustrant.

Frustrant?

Sí, perquè de vegades tens la sensació que se’t valora més a fora que dins. I no és només una sensació meva, també d’altres autors col·legues. A fora hi ha un respecte important per l’autor, que no vol dir que et parlin de vós, sinó que es fan bé les coses a nivell de premsa, d’edició, de relació amb els lectors. Jo, quan he anat a Anglaterra i els he parlat de la pirateria que hi ha aquí em miren al·lucinats. Aquí és una mica can pixa, hi ha moltes entrevistes a escriptors a webs, blocs i ràdios locals. I bravo! Fantàstic, i gràcies! Però als mitjans grans generalistes, a part de Falcones, Zafons i Perez-Revertes, aquí no entrevisten a cap autor. I programes de llibres... Ja no vull parlar de programes que es fan a les 3 de la matinada o que són un conyàs que és per tallar-se les venes, de gent que es pren molt seriosament. Llegim per gaudir i passar-ho bé, no ens podem distanciar tant del lector.

D’on ve això?

No sé d’on ve tot això. No ho sé. Jo m’he trobat que des del 2007 (quan vaig publicar la primera novel·la) en endavant tot ha anat a pitjor. La crisi també ha fet mal, els Ajuntaments no tenen diners per fer clubs de lectura... Sembla que els d’aquí siguem superficials, i que si no hi som no passa res. Es parla d’autors mediàtics que es poden imitar al Polònia, que tothom coneix, que ja són un personatge, i ja està. La BBC m’ha trucat tres vegades, i TVE un cop, i per La 2. I em van presentar dient: ¡Ahora a los policías les ha dado por escribir! Doncs això, el que dèiem del respecte. Tots intentem fer coses de profit.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Primavera. Quan era molt, molt petit (no sé a quin curs estava) érem a classe i ens van dir que penséssim una paraula complicada, la més complicada que coneguéssim. Jo em vaig acollonir, no sabia què dir, em vaig angoixar i vaig dir la més llarga que coneixia, que era primavera. No recordo com va reaccionar la professora, però sé que primavera era la paraula més llarga que coneixia. 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Més entrevistes ...

Verbàlia, jocs