Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. 

Des de que vàrem iniciar aquest camí hem fet més de 110 entrevistes a persones que provenen de mons ben diferents: periodistes, músics, arquitectes, escriptors, cuiners, il·lustradors... Totes elles tenen el joc i la llengua com a nexe d’unió.


Laura Huega: "El context m'obliga a ser compromesa i activista de la llengua "

29-set-2016
Laura Huega: "El context m'obliga a ser compromesa i activista de la llengua "

Ja fa anys que la Laura Huerga lidera Raig Verd / Rayo Verde, una editorial independent que ha cantat dos grans bingos: el primer, guanyar el Premi Llibreter amb el seu primer títol, A dalt tot està molt tranquil  de Gerbrand Bakker;  i el segon i  més important, haver publicat el llibre La fi de l’home roig d’Svetlana Aleksiévitx poc abans de que guanyés el Premi Nobel de Literatura 2015. I compte amb els propers mesos, perquè l’autor africà Ngugi wa Thiong’o, de qui Raig Verd publicarà una autobiografia repartida en tres volums, surt a totes les travesses del Nobel d’enguany. Quedem a la llibreria Laie, i quan arribem ens trobem la Laura a la planta baixa remenant llibres, que serà també el lloc on la deixarem quan acabem l’entrevista. Al pis de dalt de la Laie hi ha una mena de taula rodona una mica estranya – tan estranya que la taula és quadrada – amb Mercè Homs (possible substituta de Xavier Trias al PDC de Barcelona) i una llarga llista de gent de tercera edat. Un d’aquests avis s’assembla exageradament a Juan Marsé, cosa que ens descol·loca encara més, tant que fotògraf i redactor necessitem una cerca al Google Imatges per assegurar-nos de que no és ell. Seiem finalment a la terrassa, i part dels èxits i les dificultats de Raig Verd, parlem amb la Laura del sector editorial en llengua catalana, i en els tres quarts d’hora de conversa es mossega poc la llengua i es mostra crítica, autocrítica i ho reivindica a consciència.

Fa uns dies vas escriure un fil de Twitter que va causar cert rebombori on feies unes quantes reflexions i també unes quantes crítiques. Una era el bloqueig dels drets a publicar en català per part d’editorials que no tenien cap mena d’intenció de publicar en català. Quina lògica té aquest mecanisme i com funciona?

Primer de tot, en aquell fil de tuits parlava de moltes coses i tothom es va fixar en el bloqueig de drets. És un dels fets que explica la impossibilitat de la llengua catalana per créixer, però no l’únic. És un tema delicat i que preocupa a tot el sector editorial, i tot i que hi ha editors que no s’hi ha trobat mai – segurament amb un poder adquisitiu superior al nostre, perquè si compres molt difícilment et passen aquestes coses perquè volen quedar bé amb tu – i aquí té molt a dir-hi el poder de l’editorial. No és una cosa nova, ni molt menys.

Què es pot fer perquè això no passi?

Aquí cal la col·laboració de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, que tinc entès que s’ha posat en contacte amb l’Associació d’Agents Literaris. És que hi guanyaria tothom: l’editorial, l’agent i l’autor. De vegades l’editorial enganya l’agent i li diu que el publicarà en català, però finalment no ho fa. Si fa un mes que un llibre s’ha publicat en castellà, és molt complicat que després es compri en català. Els números són els que són: a Catalunya hi ha quatre milions de lectors, i només un milió de lectors en català. Treballem en un mercat molt petit, i si no augmentem l’oferta des del principi, tots hi sortim perdent. He vist editorials que publiquen només en castellà que han volgut comprar també els drets en català. Quina lògica té això? És absurd. I en el moment de la negociació, tu no saps qui està fent la contraoferta, no pots dir a l’agent que aquella editorial mai publicarà en català. I això passa, és un fet.

Abans deies que tothom va posar el focus en aquest bloqueig, però on t’agradaria posar l’accent a tu?

Igual no és posar l’accent a una cosa sinó en tot plegat. Per introduir el tema vaig voler remarcar que una editorial concreta que penja d’un gran grup es fa passar per editorial independent a cada entrevista i que a sobre critiquen les editorials que som independents. Diuen que ens hem creat a partir d’una herència, per exemple. Jo vinc d’una família molt humil, però molt, i m’ha costat molt aixecar la meva empresa, aquests comentaris m’ofenen profundament. És meravellós muntar una editorial a partir d’una herència, tant de bo tothom fes això si hereta diners, però és mentida. I si a sobre qui diu això rep fons d’un gran grup i ens vol vendre que és una editorial independent...

On situem els límits o els paràmetres d’una editorial independent? De què o de qui és independent?

Sí, ja, aquest és un altre tema. Som independents en el moment en què prenem decisions editorials sense donar explicacions a ningú i l’empresa depèn completament de nosaltres. Editor i empresari som la mateixa persona, decidim què publiquem i alhora fem els números i les virgueries a final de mes. Crec que és una implicació diferent, per començar ja no t’hi jugues els teus propis diners. I tampoc sé si tens independència intel·lectual, vas forçat per una pressió comercial... Evidentment, jo he de tenir rèdits econòmics perquè si no el meu projecte no serà sostenible, però jo decideixo com ho faig i jo marco els límits.

De cada cosa que parlem surten 10 temes....

És que és dilluns al matí! [riu]

L’espessor és compartida. Abans parlaves del mercat de lectors catalans: moltes persones catalanoparlants llegeixen en castellà. On està el problema perquè es doni aquest fenomen i com es pot revertir?

Hi ha un tema educacional i hi ha un tema de prejudicis. Quan jo estava a l’institut l’educació era 25% en català, la immersió lingüística era justeta. De vegades llegíem llibres amb un català inexistent, que nosaltres no parlàvem, i ens quedava lluny. Jo crec que ara tenim molta sort, i no arran de les noves editorials que han sorgit com Raig Verd, ja fa anys que hi ha grans traductors que apropen la llengua sense deixar de ser normatius. Han deixat les floritures – les que no són necessàries en segons quins llibres – i la gent se sent més seu aquest lèxic. I després, cal tenir en compte que encara hi ha un gruix generacional que no va estudiar català a l’escola, i això es nota molt. Traduir més en català ajuda molt, els autors llegeixen més i tenen més influències, els lectors també... I tot això fa xup-xup, i ajuda molt a alimentar i enriquir la llengua catalana.

L’aposta de Raig Verd / Rayo Verde pel bilingüisme va ser natural o vau haver de meditar-la molt? Què us va fer prendre aquesta decisió?

És curiós, perquè el meu soci i jo teníem claríssim que havíem de ser bilingües, perquè ho som al nostre dia a dia, ho vèiem natural. Però tots els problemes me’ls he trobat en català, tots: el 90% del meu temps el treballo pel català. En castellà no tinc barreres, només tinc portes per obrir. Espanya, puc anar a Mèxic, pico portes a Argentina per fer coedicions, si tinc un llibre traduït l’ofereixo a Colòmbia. En català és: o el trec ara o me’l menjo, i ningú llegirà aquest llibre que és una veritable joia. I tots els meus esforços van al català, i hi dedico la majoria del temps. Me la jugo, és un risc. El context m’obliga a ser compromesa i activista de la llengua, perquè fer les coses només en castellà és molt fàcil.

Vas fer un article en defensa dels traductors i vas tenir una rèplica de Josep Maria Fulquet on feia crítiques molt dures amb nom i cognom a alguns traductors.

Quan jo vaig escriure aquell article lloant la traducció que es feia, la meva intenció – idealista, si vols – era ensenyar que tenim traductors molt bons quan es paguen alguns sous molt precaris. I dir: va, esforceu-vos i compreu en català. Llavors, salta el motivat de torn a rebentar-ho tot.  I va anar bé, perquè va generar rèpliques defensant postures alineades amb el que jo volia dir, i amb el temps me n’he alegrat molt, d’aquest debat. El debat és molt més interessant que la meva veu a l’aire. Arrel d’això, jo mateixa vaig veure que calia posar molt visible la figura del traductor: el posem a la portada, a la solapa, té el seu espai propi a la web... Qui li dóna importància a la traducció fa aquestes coses, i això vol dir que s’hi ha fixat i que segurament la traducció serà bona.

Quin paper podeu tenir aquí les editorials?

Hi ha molt camí per recórrer. Des de les grans empreses es va comunicar que es baixaven els sous dràsticament. Això farà que perdem els millors traductors que tenim, si tu unilateralment baixes els sous un 40%. L’estàndard és d’uns 13 euros per pàgina, que no és cap meravella, a nivell europeu és baix. Però s’ha arribat a pagar 8 euros per pàgina! Això ho determina la llengua d’origen, i algunes menys usuals es paguen a 16 o 17 euros, però si es genera un mercat on es paga poc, tots els sous baixen i perds els traductors. I a nivell institucional caldria regular això, a les subvencions hi ha una clàusula mínima, però caldria apujar-la.  Cal que les bones pràctiques beneficiïn en comptes de perjudicar, que és el que passa. Com més esforços fas per fer les coses bé, menys competitiu ets al mercat, perquè has de posar els llibres més cars. Cal ser una persona compromesa amb la llengua i l’ètica.  

Parlaves de la dicotomia entre grans grups i editorials independents. Vosaltres, a Llegir en Català, us heu associat per cooperar entre editorials petites. És el camí? Cooperar amb la possible competència per fer-se visibles?

A nosaltres ens ha enriquit molt. Volem que la gent llegeixi més, que llegeixi bona literatura i que llegeixi en català. Són els nostres tres objectius.

Pocs però molt ambiciosos.

Jo puc recomanar llibres d’altres editorials, jo vull que la gent llegeixi llibres de l’Avenç, o de Sembra. Perquè després vindran a mi, i associaran els seus llibres als meus, això és enriquidor. El lector aspirarà a segons quines coses que nosaltres li podrem donar. El que sí voldria rebatre és la dicotomia editorials grans – editorials petites. No m’agrada aquest esquema, no és una guerra de grans contra petits, aquí el que és important és la qualitat dels continguts i les bones pràctiques. Però puc lloar un gran grup i criticar una editorial petita. Molts cops veig que sóc incòmoda dins el sector editorial, però ajudo a que es qüestionin algunes coses, a crear debats interns. I està bé que els obrim a lectors i llibreters. Potser fem coses malament des de sempre, o ens hem de mirar més al mirall.

Algun cop has dit que la necessitat d’unir-vos de les editorials petites elimina l’autocrítica. Quins punts creus que teniu a millorar?

La confiança en els altres, que és imprescindible. Ara els de Llegir en Català tenim molta confiança entre nosaltres, ens portem molt bé amb els de Males Herbes, i hi ha hagut moments de crisi a l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, però anem millorant i hi ha canvis. Però hem de dir les coses en veu alta, molts cops ens les quedem o les diem xiuxiuejant. El meu fil de Twitter va tenir repercussió però no perquè fos brillant, sinó perquè és inusual. Molta gent tenia ganes de parlar d’aquests temes.  Ens hem de fer còmplices de tot. Si no serà tot molt difícil, i per això cal fer crítica: per generar debat i créixer tots.

Hem parlat molt del món literari i poc de llibres. El vostre hit és haver estat els primers en publicar en català l’última Premi Nobel: l’Svetlana Aleksiévitx.

Havia guanyat diversos premis que m’agraden, i la vaig llegir en francès. Nosaltres el que volem és apropar literatura en altres llengües (preferiblement no anglosaxona) i donar-la en català als nostres lectors. No busquem seguir un fil literari concret, ni per països ni per estils. Volem literatura que provoqui i interpel·li.  I la Svetlana era perfecta, representa al complet el que volem. A més a més, després ens guanya el Nobel! Doncs perfecte, això ens dóna credibilitat a nosaltres, publicar un Nobel et posa a l’aparador, això està clar. Per a mi és un orgull, perquè el Nobel de l’Svetlana m’ha permès publicar ara una trilogia d’un africà, Ngugi wa Thiong’o (segur que ho he pronunciat malament!). És una autobiografia en tres volums de la seva vida a Kenia marcada, com a tots els països africans, pel colonialisme.

Publicar periodisme (dins totes les subetiquetes possibles com assaig, biografia, etc) fa més por que publicar ficció?

En llengua catalana, de no ficció, es publiquen llibres sobre cuina i sobre la independència. Excepte 4 o 5 editorials que fan molt bona feina, però no pots posar tot el pes d’un gènere en aquestes editorials. Falta un volum de publicacions interessants i un volum d’oferta interessant. Estem acostumats a llegir aquests llibres en castellà, tornem al principi de la conversa. Ho veiem amb més naturalitat, però és absurd.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Por. És un tema que m’obsessiona a mi, a la meva vida personal: no tenir por. Ens inculquen por a cada moment del dia, als mitjans de comunicació, al nostre entorn... Tots els estímuls que ens arriben són de por: por a no ser suficientment guapos, por a l’altra raça, por al canvi... I aquí darrere hi ha molts interessos, i l’únic que ens pot fer lliures és perdre la por.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo