Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una Terra Jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la.

Mònica Terribas: "Tenim una assignatura pendent com a societat que és mesurar la qualitat "

29-abr-2015
Mònica Terribas: "Tenim una assignatura pendent com a societat que és mesurar la qualitat "

Mònica Terribas (Barcelona, 1968) és un tòtem del periodisme català de l’última dècada. Va ser quatre anys directora de TV3, ara presenta El Matí de Catalunya Ràdio i ha entrevistat a tots els presidents de la Generalitat [Pujol, Maragall, Montilla i Mas] en horaris i mitjans d’audiència massiva. Es va fer un nom com a periodista i especialment com a entrevistadora a La Nit al Dia, primer al Canal 33 i després a TV3. “La Terribas” fa honor a la seva fama de dominadora de situacions: sap endolcir o tensar la conversa segons li convé, donar el toc d’ironia per facilitat la lectura entre línies i tirar d’academicisme si un argument ho requereix. Però la seva millor arma (i pel que diu ella mateixa, també la seva gran debilitat) és la intensitat desmesurada amb la que viu les coses. La trobada va durar el mateix que l’entrevista, amb una salutació fugaç al principi i un comiat final (l’última pregunta la va respondre dreta mentre marxava de l’estudi d’iCat FM on ens va atendre), però va desplegar totes les forces possibles per contestar amb la màxima exactitud, i va preocupar-se de mesurar les seves paraules si algun tema espinós ho requeria. El seu domini del llenguatge no verbal és quirúrgic, i sap perfectament com aprofitar-lo al seu favor. L'entrevista es va fer l'endemà de l'atac a l'IES Joan Fuster, en el que un alumne de 13 anys va matar a un dels seus professors i va ferir diverses persones. 

M’agradaria saber com, dins la cultura de la immediatesa en la que estem instal·lats, heu trobat un moment per meditar l’enfocament i els límits per informar del que va passar ahir a l’IES Joan Fuster.

Ahir, quan va passar això, a nosaltres ens va enxampar mentre fèiem el programa. Automàticament jo poso molts filtres, sobretot perquè es tracta d’una qüestió que afecta a menors. Penso que davant fets així cal protegir aquest nen i els seus companys, a part d’explicar una cosa que ja no té remei, que és que ha mort una persona. És important no comprometre nens que ho han viscut d’una manera lògicament emocional, i no posar-los cap micròfon davant. I sobretot, no treure conclusions precipitades i no parlar-ne de manera no documentada amb persones sense coneixements sobre el tema. Vam decidir tractar amb persones que tinguessin coneixements sobre el tema.

Substituint els tertulians habituals?

Sí, avui a la tertúlia hem buscat persones que mínimament hagin reflexionat sobre la psicologia infantil, la pedagogia, la sociologia... La idea era no portar els analistes habituals, perquè no tenen coneixements sobre el tema. I hem portat a la Consellera d’Ensenyament també, que és la màxima responsable dels centres educatius catalans. A mi aquests casos em situen amb una mirada molt calidoscòpica, em fa por que la pressa per informar es converteixi en un espectacle emocional amb conseqüències diverses. És realment molt perillós. El nostre ofici, i això és una reflexió de fons, fa que, com ara mateix les xarxes socials i Internet someten el ciutadà a un impacte permanent d’estímuls (de tot tipus, de vegades documentats i de vegades no, de vegades benintencionats i de vegades no) no hi ha prou informació contrastada. Ahir corrien mil coses per la xarxa, que si tal dia aquest noi va dir tal cosa... Va passar el mateix amb el copilot de Germanwings, cal anar molt amb compte amb estigmatitzar persones amb malalties mentals o patologies, és l’última cosa que fa falta en un món on cada cop tenim malalties més complexes a nivell psicològic.

Per una banda es volen respostes immediates i per l’altra es vol analitzar des de la complexitat. En notícies d’aquest tipus cauen caretes i es veu quins mitjans estan disposats a fer-ho tot per a l’audiència i donar una resposta emocional simplificada?

En ocasions així cal ser molt transparents amb l’audiència, és el que he intentat fer a la portada de les 8:00h. Avui m’he despertat pensant com enfocar això, perquè tots tenim dubtes com a pares i mares de com fem les coses, i del temps que passem amb els nostres fills, i amb la quantitat d’imputs que tenen ells que no hem tingut nosaltres, i els que tens tu respecte als que vaig tenir jo, i els que tindran els teus fills (si mai en tens, que espero que sí perquè és una experiència extraordinària) respecte als que has tingut tu. Realment, els fills de l’audiovisual i d’Internet tenen una capacitat d’assimilació de continguts molt ràpida, i segurament molt menys temps de reflexió i solitud que nosaltres. El meu pare en tenia més que jo, jo en tinc més que tu i tu n’hauràs tingut més que els teus fills. El temps és diferent, malgrat que les agulles del rellotge corrin a la mateixa velocitat, el temps és diferent. La velocitat a la que la societat consumeix suposada informació (perquè moltes vegades són comentaris, dades, especulacions) situa nivells de prioritats mentals que poden ser errònies. Aquesta reflexió, com a periodistes, l’anem fent sobre la marxa, i hi ha coses que no podem explicar perquè no les sabem, o perquè són informacions confidencials dels terapeutes que estan tractant aquest nen... I no ens creiem més llestos que ningú. Ara no podem dir que tot és perquè juga a un videojoc... Quants nens juguen a videojocs cada dia? I cadascun rebrà un impacte diferent condicionat per una infinitat de factors que molts cops seran desconeguts pel seu entorn més proper.

A més a l’adolescència, que és l’edat més vulnerable a nivell emocional.

Jo no sóc la mateixa persona ara que fa 8 anys, que en fa 10 o en fa 15. No ho sóc. I si tu alguna vegada tens temps per pensar qui ets, veuràs que vas tenir experiències que et van afectar i et van canviar. Cal ser generós amb l’oient i no caure en un tipus de continguts que poden perjudicar persones que estan en un moment molt vulnerable.

Més enllà d’aquests casos extrems, el concepte de model de programa sí que es va modelant amb el temps i respon a uns valors i unes conviccions periodístiques. M’agradaria saber quina sensació tens quan, veient com costa treballar amb rigor i compromís, hi ha altres maneres de fer periodisme que donen més rendibilitat i audiència. Tens la sensació de barallar-te contra un enemic que no es pot combatre?

Sí que es pot combatre. Nosaltres estem compromesos amb tenir una societat el màxim d’informada i cohesionada possible. Tu has de poder anar a dormir pensant que no has fet res que no estigui al servei d’aquest compromís. Saps positivament que molts dels continguts que generen interès no tenen res a veure amb el servei públic. Tenen interès, perquè si jo et començo a parlar de sis casos de sis nens que han tingut brots psicòtics els últims deu anys i que s’han reinserit a la societat, jo sé que això rendirà a nivell d’audiència. Però no estaré fent un servei. Fins i tot podria embolcallar tot això amb un bon discurs i fer creure que estic fent bé la meva feina. Jo crec que la meva feina és aconseguir que l’escola d’aquest país torni a la normalitat. Hi ha casos que no ens agrada explicar, que un dia són noticia però que els hem de circumscriure en un entorn de normalitat. La societat mesura pels resultats quantitatius, i no pels qualitatius. Tenim una assignatura pendent com a societat, que és mesurar la qualitat, perquè si només mesurem la quantitat primarem tot allò que ven (que això forma part del capitalisme) i no tot allò que ens ajuda a tirar endavant com a societat de manera col·lectiva. Igual que tenim clar que hem de protegir les minories (culturals, lingüístiques, socials, polítiques, territorials, de gènere), hem d’aplicar el mateix amb la informació. No hem d’oferir el que ven, hem de poder sentir un expert en Estat Islàmic a quarts de nou al matí, i no algú que faci una lectura dels diaris i tiri milles.

Una tema molt icònic de pugna entre quantitat (en aquest cas, d’audiència) i la qualitat són els tertulians. Veient el que dius sobre el tema, tinc la sensació que et resignes a sacrificar experts per tenir veus conegudes, perquè admets que la tertúlia com a gènere triomfa als magazins matinals. És real aquesta resignació als tertulians?

Jo no tiro la tovallola, jo crec que els tertulians que vénen a El Matí són gent respectuosa, que mantenen bones converses. Avui mateix jo he substituït els tertulians habituals...

Però caldria fer-ho amb tots els temes, no?

Sí, està clar. Però què passa? Ara mateix la política pesa més que l’economia (fa tres anys les tertúlies estaven plagades d’economistes) així que anem fent equilibris. Els tertulians saben que alguns dels temes que estan damunt la taula no són la seva especialitat, i jo els demano que siguin prou transparents per admetre els terrenys en els que no són experts. Això t’evita que diguin segons què a mig programa, i que no diguin coses que després generen polèmica i funcionen bé a la xarxa, que també passa, però que no aporten res.

Generar soroll de fons.

Sí, però també és vidilla. Diem l’expressió aquella “ho està petant a la xarxa”. Avui, per exemple, hi havia un tuit indignat perquè amb la Consellera Rigau no havíem parlat dels EAVS. I criticaven la consellera, però l’error era meu per no plantejar-ho, no de la persona convidada. Criticaven la convidada quan era un tema meu, i per això he demanat disculpes. En un moment que el feedback és immediat i la xarxa és una mica trinxera, posar-hi ordre és molt complicat. Jo li demano al David Bassa que faci una lectura intel·ligent de la xarxa, perquè no sempre respon a la realitat.

Ara m’agradaria anar una mica enrere. Fa res vam parlar amb el teu predecessor a la direcció de TV3, el Paco Escribano, que deia que havien estat 5 anys terribles, desagraïts i que no hi tornaria per res del món. Tu tens un record semblant de la teva etapa a la direcció?

No. Segurament és l’etapa professionalment més dura que he tingut, van ser 4 anys molt durs. Segur. Però, a mesura que passa el temps i veig les coses que es van fer (les poques coses que vam poder fer) les valoro molt més que en el moment en què les feia. Passa sempre quan agafes perspectiva. Penso que tenim una bona televisió pública, que ha tingut etapes de tot, té uns principis i el gran valor d’una tele: els valors que defensa la gent que hi treballa. TV3 té molta vocació de servei públic, amb alguns sotracs per exigències d’audiència, com ens passa a tots. Un director intenta representar això, enriquir-ho amb els seus criteris i tirar-ho endavant. És un període dur perquè hi ha moltes implicacions econòmiques, polítiques i culturals que hi intervenen. Però si miro enrere no en renego, ni molt menys. Vam recuperar el lideratge, vam enxampar la crisi de ple, vam fer reajustaments, vam demanar esforços a la plantilla, vam aixecar el canal esportiu i el Canal Súper3. Jo n’estic molt orgullosa, amb les seves ombres perquè també vaig fer moltes coses malament. En general, és l’època Polseres Amunt, en el sentit de lluita per sobreviure. En aquella època hi havia un domini oligopolístic dels serveis privats espanyols molt potent.

És indispensable que al capdavant dels mitjans de comunicació hi hagi gent de perfil periodístic que hagi trepitjat redaccions abans de dedicar-se a la gestió?

No necessàriament. El que segur que hi ha d’haver, segur, és algú que tingui compromís amb el servei públic de la comunicació com a prioritat fonamental.

Algú com Eugeni Sallent (actual director), que ha treballat molts anys al capdavant de Rac1, emissora del Grupo Godó i que no té formació periodística és el perfil adequat?

Perfectament. És a dir, per a mi la prioritat del perfil d’una persona que lideri un servei públic és el compromís amb la societat. També el coneixement de la gestió, però si algú entén què és el servei públic a nivell comunicatiu (i audiovisual) el perfil és encertat. Cal saber el compromís que s’adquireix amb la societat, i quina part del compromís és innegociable. No és determinant que sigui o no periodista.

Tots els que hem estudiat periodisme tenim una idea sobre com el poder pressiona els mitjans de comunicació. Tu que has viscut aquesta pressió, com ha canviat la idea que en tenies des de que vas sortir de la facultat fins ara?

Mira, hi ha una qüestió que a la vida serveix per la feina de direcció i per la feina que exerceixo ara (un tanc amb el 60% de pes del que aporta Catalunya Ràdio), i és que la qüestió no és qui pressiona, la qüestió és com assumeixes la pressió. Com respons a la pressió. De pressions n’hi ha de tot tipus. Ara pot passar un senyor que es queixi que el seu grup social mai té espai als mitjans, després tens Creu Roja o Càritas, però també els del barri més petit de Barcelona que diran que fas més cas als de Collblanc que a ells. Un altre tipus és la pressió de societat civil organitzada, on entren totes les institucions imaginables. I després hi ha el poder executiu, legislatiu i judicial.

I l’econòmic!

I l’econòmic, sí. La qüestió no és qui fa la pressió, perquè tots pressionen. Cal saber quan tenen raó i quan no. La idea que només pressiona l’aparell polític és falsa, aquí pressiona tothom! Tothom vol existir mediàticament, aleshores la pressió també et pot venir per les xarxes: et poden dir que ets un venut al poder, que ets casta... La pressió no només arriba per trucades telefòniques.

Aleshores, el mite del conseller de torn aixecant el telèfon és mentida? No ho has viscut mai?

És un mite. Aquesta experiència, que és el clàssic, no existeix. Els caps de comunicació es comuniquen amb els teus productors, és el més habitual i et notifiquen actes futurs, o s’interessen per alguns temes. Un altre mite és que ens truca el president perquè avui toca que l’entrevistem. Això no ho he viscut, he entrevistat als quatre presidents i mai cap d’ells m’ha demanat les preguntes. Tampoc ho han fet Zapatero ni Rajoy quan era cap de l’oposició. Hi ha moltes ganes de construir aquest imaginari. A les entrevistes de premsa, el fet que estiguin escrites i que hi hagi un temps de translació entre el discurs oral i l’escrit, potser és diferent. Però en una entrevista en directe... No es pot.

Per això costa tant que segons qui es posi davant un micròfon?

Exacte. Tu no et poses davant ningú i li demanes si li semblen bé les preguntes. El que es fa és el que has fet tu, m’he assegut i has començat a preguntar, i punt. Clar que hi ha moments puntuals on t’arriben coses, i saps que hi ha històries que no han agradat perquè t’arriba a través de persones de l’entorn del subjecte concret. Però si tu creus que estàs fent bé la teva feina, tires. Sempre s’enfadaran uns o altres, els de Guanyem o els de la CUP, els de CiU o el conseller de torn que no ve des de fa molts mesos. I potser tenen competències importants, però no cal reiterar continguts. Jo tinc els meus criteris, però també és cert que no m’exposo, no vaig a actes públics ni a tertúlies. La meva vida professional tampoc em permet els salons, i els salons estan indirectament carregats de pressions. Quan tu t’exposes sempre hi ha algú que et dirà alguna cosa. A mi, com que no em veuen, no em poden dir res. Si algú em convoca per parlar amb mi hi vaig, com si és el Síndic de Greuges, el Conseller X o l’alcalde Z. Ara, vida social, poca. I això et blinda a nivell d’aïllament.

Creus que ets una periodista incòmoda per al poder?

Jo crec que no. La meva intenció mai ha estat incomodar, ha sigut fer a cada moment el que és adequat. La gent creu que sempre has d’estar agressiu i incisiu. Per exemple, l’entrevista d’avui a la consellera Rigau: no era el dia per qüestionar el sistema educatiu català. Ella estava tocada, avui no era el dia de parlar de les beques menjador, cada entrevista té el seu moment, hauria estat injust per part meva. Ja ho faré d’aquí dos mesos, cada entrevista té el seu moment. No és el mateix entrevistar la Forcadell avui o el dia que deixi l’ANC. O entrevistar Rato avui que el dia que va sortir de la gerència de l’FMI. La imatge d’estar sempre de mal humor no és encertada, no estaria fent bé la meva feina. Jo jerarquitzo les alarmes als meus oients, col·loco alarmes psicològiques respecte la persona que entrevisto. I això es fa amb el to, l’actitud i les preguntes.

Ara havíem d’anar al tema jocs.

Ui, jo el tema jocs el porto bastant malament! Com a molt Scrabble, i no massa.

Per què vas decidir mantenir espais de joc com l‘Enigmàrius quan vas arribar a El Matí? Què aporta?

L’Enigmàrius aporta intel·ligència, fa que les neurones del cervell es connectin de bon matí a través del joc. Nosaltres demanem a la gent que connecti les neurones amb la informació, i de les 6 a les 10h, i és un nivell d’exigència molt dur. Des del punt de vista emocional, sotmets l’audiència a un impacte que generalment és negatiu. En canvi, l’Enigmàrius connecta les neurones amb un discurs positiu. El joc és un mecanisme de repte positiu, poder jugar mentalment és una cosa que valora la gent. L’altre dia em vaig quedar sense cotxe, en vaig llogar un i el noi que me’l va llogar em va dir: dile a Màrius que lo ponga más fàcil! Era un noi castellanoparlant que connectava amb nosaltres a partir del joc. Entre Paraules del Ramon Solsona igual, ajuda a que la gent connecti.

Amb una vida tant atrafegada, tens temps per l’oci?

El dedico sobretot a llegir, però llegeixo molt per feina, sobretot assaig.

Però llegir el llibre de José Bono no és oci!

No, no ho és. És oci quan llegeixes el Xavier Bosch per entrevistar-lo, o el llibre de poemes del Francesc Garriga. I l’assaig m’encanta, però sempre estic subratllant i fent notes. El meu oci és estar més estona a casa amb el meu fill, veure sèries... Puc veure Homeland en tres setmanes o Joc de Trons en deu dies a l’estiu. Però he de tenir el blindatge temporal per fer-ho sense angoixar-me perquè deixo de fer una altra cosa. Sóc una persona amb una alta capacitat d’autotortura, sóc capaç de culpabilitzar-me molt si no estic fent el que toca fer.

Aconsegueixes en algun moment no sentir-te esclava de la feina?

No! No, no.

Mai?

[s’ho pensa] Hi ha estones que sí. A les vacances aconsegueixo desconnectar del tot, estar a casa i no parlar de feina, perquè afortunadament a casa la feina no existeix. Quan treballo a casa treballo, perquè sempre estic treballant, però als meus no els hi parlo de feina. Ni als nebots, ni al fill. Però és inevitable, i és complicat dinar o passar temps amb un amic només per això. Però això per a mi no és un tràngol, perquè no separo la vida de la feina. Per a mi l’experiència de treballar i comunicar és la vida. Forma part de la meva vida i ho gaudeixo molt tot i ser molt exigent. Quan la gent diu allò de “no t’oblidis de viure” jo penso que quan treballo amb els meus companys visc. Gaudeixo coneixent-los, veient les seves reaccions humanes, veient com treballem en equip. Això forma part de la meva experiència humana, la vida i la feina formen part d’una experiència global. I no és una tortura, jo sóc una privilegiada: tinc mitjans, audiència, un equip, experiència i he viscut moltes coses. He fet una carrera a un ritme prou racional, he passat molts anys darrere i no m’he passat la vida preocupada per si parlen de mi. Ho he pogut assumir tot, per tant la vida l’he viscut. Els quatre anys de direcció de la tele vaig patir més que la resta, patia molt perquè les meves decisions poguessin ser errònies.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Una només? Trifulga! És el que tenim cada matí.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

*Si vols veure més fotografies, clica aquí

Més entrevistes ...

Verbàlia, jocs