Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una Terra Jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la.

 

 

Xarim Aresté: "La música és la font d'autoconeixement més potent que conec"

11-feb-2016
Xarim Aresté: "La música és la font d'autoconeixement més potent que conec"

Un dilluns al matí amb en Xarim Aresté (Flix, 1984) pot donar molt de si, encara que faci un dia gris i moix. Ens trobem al Born, i comencem fent voltes pels carrerons que hi ha entre el carrer Trafalgar i Sant Pere més Alt, buscant lloc per a les fotos. “M’agrada el rotllo underground que tenen”. Al final seiem en una cafeteria i deixem les fotos per més tard. Allà asseguts, després de les col·laboracions amb Sopa de Cabra i Sanjosex, ens parla de La Rosada, el seu segon disc en solitari, però sobretot del que envolta la seva música a nivell íntim, emocional i artístic. Parla dubtant, s’atura, mira a l’infinit, repensa, es desmenteix. És un conversador agradable perquè no parla mai amb veritats absolutes, sempre hi ha repreguntes, que és d’on sol sortir la llum. Aquest és el resultat de mitja hora molt compacta i densa, plena de matisos i que segurament acaba suscitant més preguntes que de respostes.

Després d’haver estat executor i complement amb Sopa de Cabra i Sanjosex, com d’important és per a tu crear per segona vegada en un disc com a músic i lletrista?

Per a mi és una necessitat. No m’ho plantejo, igual que quan tens gana menges i no et planteges per què tens gana. Sempre he tingut aquesta inquietud, anar fent cançons, i les he fet  a pesar de tot. A pesar de tot... Tocar amb gent és un luxe total. No és tant una necessitat. He tocat amb aquesta gent i he après una barbaritat, com més música s’aprèn és tocant i com més en toquis millor. Trobar aquest equilibri entre fer coses amb gent i  aprendre dels meus amics i alhora trobar la meva pròpia direcció és part del mateix viatge.

A una entrevista a Mondo Sonoro deies que ser guitarrista i solista era una mena de frustració perquè tu el que volies era crear cançons, tenir veu pròpia. Discos com el que has fet t’han fet superar aquesta frustració?

Igual vaig exagerar dient frustració... Jo no em sento guitarrista, em fa vergonya ser-ho. No ho sóc, no he estudiat música i tinc molt de respecte a la gent que ho ha fet, mai em podré considerar un músic ni un guitarrista. Sóc un curiós que fa cançonetes, no un músic. Hi ha gent que m’ha trucat per fer de músic i encara flipo ara, perquè no ho sóc.

No has estudiat música sinó filosofia. Has pogut aplicar alguna cosa de la filosofia a la música o al revés? Potser tenen en comú que poden ordenar pensaments.

Totalment. Per a mi és el mateix, vaig estudiar filosofia per temor a fracassar en la música. Quan estava al poble i havia de fer alguna cosa a la vida jo sabia que volia fer música. Però em feia molta por, tio. A casa res, sóc d’una família molt humil i ells deien: artista de què? Ja va tenir tela estudiar filosofia, però vaig pensar que si no estudiava música almenys la filosofia m’aportaria coses que podria aprofitar després. Al final m’he donat compte que és la mateixa cosa, el mateix misteri. La música és el mateix misteri que l’amor i que la humanitat en sí. Tot i ser una cosa molt abstracta, la música m’ha ensenyat a viure, i les lleis de la música són les lleis de la vida. Com més escoltis, com més pensis i com més respectis millor, a la música i a la vida. Podríem estar hores parlant d’això, per a mi és com la substància de déu, com l’amor universal. La música... no sé com explicar-ho tio, és una experiència. Les religions es munten sobre les experiències, sobre els misteris, però sobretot sobre les experiències. I la música és pura experiència.

La necessitat de respostes també és un element comú entre religió i música? També a la música busques respostes?

Sí, l’ésser humà sempre necessita respostes i cadascú necessita buscar el seu sentit. Quan he sentit que la vida tenia més sentit i que, de sobte tot em quadrava – ah , d’acord, estem aquí per això, ara ho entenc – ha estat amb la música, en moments col·lectius i de soledat. Sentir que et topes amb veritats de tu mateix i de cop se sintetitzen coses i entens alguna cosa molt profunda de tu. Amb la música, si tu vas buscant i posant matisos de tu mateix, arribes a aquest punt. Suposo que a tothom li passa amb la seva professió o amb les coses que estima. És autoconeixement. Per a mi la música és la font d’autoconeixement més potent que conec.

Tinc la sensació que, a part de l’experiència, la música també és una manera de prendre partit...

[interromp] Què vols dir amb prendre partit?

Vull dir mullar-se sobre temes concrets del món que t’envolta, una manera d’entendre la música i la cultura, posicionar-se com a subjecte artístic.

Fer cultura en aquest país és un acte polític. Ara mateix qualsevol tipus d’expressió artística sembla subversiva, que és una cosa que em sembla increïble que passi ara mateix. Recordes aquella escultura amb la cara de Juan Carlos I que estava a quatre potes? I vaig pensar que era molt fort que una escultura, una cosa tan senzilla, pugui ser tan molesta encara. La cultura té molt poder, i per això sempre se l’ha castigat. Ens hem quedat només amb la façana de les coses i el contingut ha desaparegut. Els anuncis són un bons exemples, tot de guitarres elèctriques per allà, les models van vestides de rockeres... La massa ha assimilat les últimes subversions dels 90’, però la cultura segueix sent subversiva. Jo sento que faig una cosa gairebé il·legal.

Has dit algun cop que hi ha certs sectors del panorama cultural que són com un ghetto i es miren la massa com un grup d’incultes. Posaves l’exemple del reggaeton, que és una música de masses i que tots els experts desprecien, i deies que fa dècades va passar el mateix amb el rock’n’roll. Hi ha algun mecanisme de reconciliació entre el consum de les masses i el cercle cultural que creu que es consumeix és indecent? Es poden aportar alguna cosa els uns als altres?

És el quid de la qüestió ara mateix. Jo sempre em pregunto quin rol ha de jugar l’artista, quin és el paper de l’artista en aquesta societat. Per a què serveix un artista? Abans no calia ni definir-ho, estava clar, però ara ja no. Jo molts cops he sentit que estava ficant energia en un lloc que era només per a mi, una cosa molt íntima i molt desconnectada del món. Potser el paper de l’artista és fer de pedagog. No sé si els artistes s’han d’apropar a la massa, el que sempre ha molat dels artistes és que anaven per davant de la massa. Beethoven deia que per fer art d’avantguarda has de fer una passa endavant, no dues, perquè si no ningú et seguirà.  Ara no s’estan fent gaire passes i tampoc se segueixen.

Com es pot fer aquesta pedagogia de la que parlaves?

Igual es podria... No, clar. Hòstia, jo em nego a fer un disc pensant en la gent. Necessito fer el disc que em surti. Igual es podrien fer en paral·lel. Jo què sé, alguna cosa per ensenyar què és la música, ensenyar el que tenim. Perquè no es coneix, només es coneix el clixé, no hi ha ni un background. Ni jo, eh! Els grans compositors catalans? Jo què sé! I a la televisió tothom fa el que vol... Igual hem perdut la guerra, tio, com la fotografia amb el carret analògic, igual els que fem cançons acabarem en un museu. No ho sé, tio.

És una perspectiva molt derrotista, no?

Sí, igual sí, però les sales de concerts estan buides. Què importa el que pugui pensar un músic? Tu poses El Hormiguero, veus un músic i penses: a veure, aquest què m’està venent ara? Saps que està de promoció, dónes per suposat que t’està venent la moto. Això ha calat i no hi ha marxa enrere. Quan jo era adolescent, veia un músic a la tele i pensava que era lliure, que deia el que pensava, que tenia una veritat per explicar. Els videojocs són molt més subversius que la música.

Aleshores estem donant per suposat que algú que omple el Sant Jordi amb 15.000 persones és abans un producte mediàtic que un artista amb coses per explicar? És això?

Sí, sí. Perdona, estic molt difús pel matí, i les preguntes són complicades. Però sí, sí. Com el Bowie, que en el fons és un producte mediàtic, i la mitologia dels grans noms fa que no valorem el que tenim més a prop. Està molt fabricat, evidentment és un artista potent, però ens l’han fabricat. Potser el xaval que toca a la plaça del poble té un nivell semblant però no hi ha les llums allà, no hi anirem.

També et volia parlar de l’estil. Vas dir a El Periódico: “haurem d’anar superant els Beatles i Bob Dylan, aquest serà el meu últim disc així”. Cap on aniràs?

Això que vaig dir m’ho hauré de menjar amb patates, ja ho veig a venir. Estaré tota la vida fent això, tio, surt de dins. Quan faig la feina intel·lectual de veure on està l’avantguarda i veure què he de fer si vull que vinguin xinos, mexicans i americans als meus concerts... La música sempre és mescla, i el pop ho aglutinarà, no crec que sigui un ghetto constant, i penso que el folklore mundial ha d’explotar encara més, i queden mil fusions per veure. Però a mi ara no em surt fer reggeton amb aires hindús i cantant en català amb trompetes de fons.

Podria ser un èxit mundial.

I seria molt divertit, segur. Però no té res a veure amb el que faig quan tinc un moment íntim amb la guitarra i connecto amb mi mateix. Anar a buscar el que funciona és un exercici intel·lectual, jo no sé fer aquest exercici quan faig música, em deixo portar. Però sí que veig per on aniran els trets.

Al final, l’estil acaba sent una cosa de llenguatges, hi ha artistes amb missatges molt semblants i llenguatges molt diferents.

Exacte. Jo m’he plantejat fer concerts amb loops i electrònica a sac, però al final sempre hi haurà un paio tocant la guitarra. És una cosa molt nuclear d’una cançó que sempre serà modern. És el que dius tu, l’important de l’art no és el bodegó o el pa. És la visió del pa, no el pa en si mateix, el que tu veus en aquest pa. Aquí està la cosa, perquè és infinit, el pa sempre és el mateix però tothom l’ha dibuixat de manera diferent.

A l’hora de crear i composar, quan tens una suma d’elements, la idea de jugar i experimentar està present?

A saco. Molt. Les cançons són sensacions, i aleshores les sintetitzes i les fas visibles. Amb les paraules. Aquí és on hi ha el joc, perquè a una cançó que sona trista li pots posar una lletra alegre. És un joc perquè mai saps què passarà, intento no decidir gaire en aquest moment del procés, m’agrada deixar-me portar. Aquí és on està la màgia, que sabem més del que pensem i arribem més lluny del que pensem que podem arribar. Quan l’inconscient apareix, dius més del que pensaves.

De fet, el joc és perfecte per això, el Josep Maria Fonalleras ens va dir que el joc és un laboratori perfecte per experimentar allò que no ets, i per tant anar més enllà i sorprendre’t a tu mateix del que pots fer.

Exacte! És això, sí. Per dins som molt més llestos del que creiem, i quan deixes fluir aquesta saviesa que tenim els humans és quan traspasses límits. I per a mi fer cançons és això, anar a buscar els límits d’allò que no pots expressar.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Atzar. Estàvem parlant d’això, ens fa por perdre el control de les coses, i fins que no deixem de voler-les controlar i els fonem amb l’atzar no anem més enllà. Volem anar més enllà de nosaltres però tenim un instint controlador, i l’atzar et permet arribar a llocs on, amb el control, no arribaries mai.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

App Verba7


Verbàlia, jocs