Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una Terra Jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la.

Oriol Ripoll: "Jugues tal i com ets"

22-gen-2015
Oriol Ripoll: "Jugues tal i com ets"

El món del joc connecta alhora amb diferents submóns que estan presents en el nostre dia a dia. Aquesta connexió és la gran eina de treball de l’Oriol Ripoll (Barcelona, 1970). Desenvolupa el joc com a matèria i com a concepte, vinculant-lo amb l’educació, la comunicació i fent divulgació des de diferents àmbits. Dóna classes a la universitat, és a la direcció de la Fira del Joc i la joguina diferent de Tona des de fa més de deu anys, i col·labora de manera habitual a La Vanguardia i Rac1. Quedem amb ell al Born Centre Cultural, i ens acabem instal·lant a la cafeteria interior després d’algunes peripècies per poder fer fotografies. Parlem amb ell de com el joc pot transformar la societat, de la possibilitat de convertir-se en un actor cultural de primer ordre i de com, a partir de la connexió entre docència i joc es pot arribar a canviar la mentalitat d’una generació. 

Ja que som al Born, explica’m en què consisteix el projecte de Societats en joc.

Al segle XVIII es jugava. I, per tant, si tu vols explicar la vida d’un poble d’una manera determinada, una bona manera de fer-ho és a través dels jocs. Per tant, aquí utilitzem el joc com una eina per explicar com es vivia i què es feia al segle XVIII. Però només és una excusa, igual que pot ser-ho la dansa o la música.

Vincules el joc a diferents elements que envolten la societat, i un d’ells és l’educació. Quin paper pot tenir el joc dins l’educació?

El primer element important és que mentre jugues t’ho passes bé. Aleshores és la millor manera d’educar-te: t’ho passes bé, gaudeixes molt, superes reptes i a més a més resulta que t’estàs educant, estàs aprenent. Aconseguir això és l’ideal de qualsevol educador. El joc des de sempre és una eina molt poderosa, tots els pobles de la història en qualsevol moment històric han defensat que els nens s’han d’educar jugant, que hem d’aprendre mentre juguem. Però hi ha un pas que va molt més enllà, perquè el joc et permet descobrir-te a tu mateix a través del teu comportament quan jugues. Al final, jugues tal i com ets. I si ets un marrullero jugaràs molt marrullerament, i si ets molt reservat també jugaràs així. D’aquesta manera, el joc ens permet fer una introspectiva de quines són les nostres competències, la nostra manera d’actuar i de fer les coses. I el tercer gran factor és que el joc és un enorme laboratori d’assaig. Per provar el que vulguis! És com aquells programes que diuen: “tinc un amic que...” i resulta que aquest amic ets tu mateix. Tu jugues i pots provar coses que si perds, t’equivoques o no funciona no passa res.

Normalitzar l’error.

Si jugues a cartes, proves alguna cosa i perds, no passa res. Si això ho trasllades a la vida, el joc és un gran laboratori per millorar tu mateix. I relativitzar la derrota. És un aprenentatge ocult: quan has jugat molt acabes relativitzant molt les coses, restant importància i transcendència a la majoria de coses de la vida, on sempre sembla que tot hagi de tenir una gran rellevància. Mira, ho provem i si va bé va bé, i si no, ja tornarem a començar. Hi ha un estudi de l’any 2006 on van analitzar la generació de jugadors de videojocs, i van estudiar com va canviar la mirada d’aquestes persones pel fet d’haver jugat molt a videojocs. Un tio que juga a videojocs és un tio que està acostumat a intentar les coses, si no li surt ho torna a provar, si no li surt ho torna a provar... Fins que passa el nivell. Això, quan ho has fet molts anys, et fa pensar que si t’ho proposes no tens límits, perquè si no et surt a la propera sempre ho pots tornar a intentar. És persistir. Aquets és un aprenentatge que et marca i que transforma el teu ADN a còpia de jugar molt. Són persones que funcionen per assaig i error, i sense manuals, és completament autodidacta. I sempre acabes buscant més el que diuen els teus companys que no el que et diguin uns experts.

Amb tots aquests avantatges, per què el joc queda molt relegat al lleure i no entra a l’àmbit acadèmic, als plans d’estudis?

Per sort sí que hi és, però en molts plans vinculats a l’educació. Ho hauria de dir d’una altra manera, però bàsicament el problema és que no hi ha collons. Hi ha dues coses que són molt importants: una és creure en els resultats a llarg termini. Si jo a tu et faig aprendre jugant l’aprenentatge et marca molt més però és a foc lent, és com si intentés canviar els teus cromosomes. I per altra banda, perquè, encara ara, socialment sembla una cosa de segona. Si mires les expressions lingüístiques on utilitzem la paraula joc, totes són negatives. A un nen li dius: ei, deixa de jugar! Com si estigués fent el burro. O diem: escolta, amb mi no juguis. No hi ha expressions que t’indueixin a jugar, provar, a acceptar l’error...

Quins són els motius d’aquest estigma cultural que relega el joc a una cosa de segona?

Perquè no és seriós. Tu tens l’oci i el negoci. I el negoci és la negació de l’oci. No sé molt bé com va el tema etimològic, ja ho estudiareu els de Verbàlia... Però acaba sent una mica això, acabes tenint les coses serioses de la vida i les que no ho són. Per sort tot això està començant a canviar... El negoci té a veure amb les coses que et donen de menjar, l’oci no té importància. L’oci es transforma en una cosa valorada quan mou milions, però mentre el fet de jugar sigui quelcom intern no ho valorarem culturalment. També existeix un estigma molt important del joc d’atzar, tot el món de les apostes. I per altra banda hem relegat el joc al món infantil, els adults no juguen. Hi ha el cas de dones grans que jugaven de joves fins als 11 anys, deixen de jugar i tornen a jugar quan tenen fills, i després quan tenen néts. Són estigmes que acaben sent molt importants en aquesta societat.

Abans deies que tot això està començant a canviar. Quins són els símptomes d’aquest canvi?

Hi ha una voluntat equívoca de separar els jocs en blocs. Separem els jocs de taula dels videojocs, per exemple. Si fem l’exercici d’agafar-ho tot en un gran paquet (joc de taula, videojocs, món esportiu amateur...) té una càrrega importantíssima. Per tant, comencem a valorar el joc com una eina cultural important, i el joc com a concepte. Però perquè hi ha pasta darrere, el volum de facturació del món dels videojocs supera al del món del cinema. Això ja és una bestiesa, no estem parlant d’una cosa de segon nivell. I aquí també hi ha grans indústries i món independent, i el joc de taula, i el joc tradicional. Després hi ha un altre concepte que s’està començant a moure i que és molt preocupant si es fa malament. És la gamificació.

Gamificació?

Tècnicament, és agafar mecanismes de joc i aplicar-los a llocs que no són joc.

Em pots posar un exemple?

Tu coneixes Foursquare?

Sí, l’aplicació per indicar on ets en cada moment, dir que estàs a un lloc concret.

Perfecte. Tu, quan entres en aquesta aplicació, pots fer un check-in, guanyar medalles i tenir un posicionament a un rànquing. Cada cop hi ha més aplicacions que donen medalletes, punts i xorradetes que no serveixen per res.

Però això no és joc, és donar premis i fer classificacions.

Clar, però per altra banda hi ha una línia de fons de persones que volen donar importància a tot això per transformar la manera de fer les coses. I per intercanviar coneixements, fer les coses originals. Una de les coses que em fascina és l’Ingres, de Google. Google ha creat un joc, que el descarregues al mòbil, i quan ho fas veus que el món es divideix en dos grans sectors: els que volen una energia que no saben d’on ve però que creuen que és positiva i els que creuen que aquesta energia és negativa i cal destruir-la. És els il·luminats contra la resistència. Quan tu mires el teu telèfon i entres a l’aplicació veus el mapa del lloc on ets i hi ha portals d’aquesta energia, i t’has de moure fins aquests llocs per aconseguir que els portals siguin seus. Fins aquí és joc. Però, què passa quan aquests portals són fotografiats per milers de persones que cartografien els monuments importants de cada ciutat? Què passa quan arran d’aquests monuments importants es fan rutes culturals? Què passa quan hi ha gent que utilitza això per caminar i fer esport? Tinc un amic que porta 1.500 quilòmetres caminats amb aquesta excusa. Clar, si el joc és capaç de transformar la teva manera de fer les coses, bingo. És una meravella. I cada cop hi ha més clubs de joc, i aquí tornes a transformar la societat, els adults es troben per jugar i passar l’estona amb els amics i xerrar. El joc és comunicació, i tornem a transformar, perquè hi ha pares que no han jugat amb els seus fills. I ara hi ha famílies que juguen plegades, que les coses es transformen.

També hi ha el dilema entre el joc que té component sociabilitzador i el que es juga a través d’una pantalla. Amb una pantalla no es perd aquest component social?

Són aspectes diferents. Jo intentaria no banalitzar o treure càrrega de profunditat amb algun d’aquests jocs. Tu has jugat a escacs? Hi ha jocs que són molt individuals, gairebé autistes. Pots jugar una partida d’escacs sense mirar als ulls al teu adversari.

Però la gràcia dels escacs, en part, és endevinar les possibles reaccions del teu oponent, no?

Si a l’altra banda de la màquina hi ha un ésser humà, què més et dóna? Mira, al segle XIX eren molt populars els robots que jugaven a escacs. N’hi havia un molt interessant, el turc, que jugava per Europa. Arribava i omplia sales, tenia un turbant immens i jugava contra el gran jugador de la zona. Era un gran espectacle, la llegenda deia que sota l’autòmat hi havia un nan que movia les peces... Total, que no importa! El problema no és jugar contra altres persones o la màquina, el problema és que només facis una d’aquestes coses. També cal jugar sol, amb tu mateix, i se n’ha d’aprendre. Igual que és important aprendre a jugar amb altres persones.

Per que el joc adquireixi aquesta dimensió cultural és important reivindicar el paper de l’autor?

[s’ho pensa molt] Evidentment sí, però cal ser conscient de la dimensió global de l’autoria. Quan tu agafes un llibre hi ha l’escriptor, però crec que l’editor té un paper molt important. Els grans escriptors tenen gran editors darrere. Amb el joc passa igual, i també són importants els il·lustradors, els programadors en el cas del videojoc, els provadors... Cal valorar tot l’equip, cal entendre que no només hi ha una persona important. L’autor està molt bé, però sense l’editor segur que el seu joc seria diferent. Els autors de qualsevol cosa han de tocar de peus a terra. Que la majoria ho fan, eh! Però cal que no s’ho creguin massa.

Per transmetre aquesta idea és important la divulgació Tu col·labores a mitjans com La Vanguardia o Rac1 des de fa temps, entre altres. Quina importància té el paper de gent com tu?

Això tu com a periodista ho sabràs millor que jo: no és tant el que la gent demana com el que interessa. Al final, els que fem divulgació de jocs és el que hem d’entendre. Hi ha gent que divulga des de blogs de manera molt militant, escrivint cada dia i rebent 35 visites al dia. I treballen molt bé. I alguns tenim la sort, i la casualitat, que podem divulgar des d’altaveus amb més repercussió. Cal escoltar el que la gent demana, jo si analitzo tots els anys que porto fent això no té res a veure una època amb l’altra. Cal saber com respira la gent i donar resposta a aquestes necessitats.

Com respira la gent ara, a què estàs donant resposta?

Durant una època hi havia molta preocupació per fer coses a casa amb no-res. Per tant parlàvem molt de jocs amb cartes, jocs amb daus... En part perquè al joc de taula li faltava rodatge. Ara no, la gent vol bons jocs, gastar-se la pasta i que li durin moltes hores. Per estar 10 o 20 hores de partida. Aquí agafes càrrega important, has de fer molt d’observatori del que hi ha. Sempre parlo des de la mateixa perspectiva, pot ser que hi hagi gent a la que no li agradi el meu gust, però la gent que em segueix em deu tenir com jo tinc als bons llibreters, que quan li demanes recomanacions saps què vols pels precedents.

Quins mecanismes tens per estar atent a les novetats que es publiquen?

Molts. Abans que res, escolto molt a la gent. Quan em recomanen una cosa intento provar-ho si la butxaca em deixa. Per altra banda, buscar referents. Trobar aquelles persones en les que confies. I la tercera és jugar molt, moltíssim, m’he dedicat moltes hores a provar moltes coses. I he de llegir molt sobre jocs i sobre la rereguarda del joc, les grans tendències mundials, llibres totxos que semblen més de filosofia que de joc. I això ho intento exportar a l’anàlisi que faig.

Quins són els referents?

És que en tinc molts! Et diria que, per mi, el Twitter és un gran punt de referència, arran de llegir persones que citen a una altra i que citen a una altra, arribes a algú que diu coses interessants. I, pum! Els segueixes. Després hi ha programes, com el Generació Digital a Catalunya Ràdio, o l’Albert Garcia a La Vanguardia que és un referent molt important pel món del videojoc, o els de 5 Minutos por juego que fan un observatori molt interessant... I després els botiguers, són els grans referents. Hi vaig molt! I després tinc la sort de tenir els meus alumnes de la universitat, que juguen a tot, i em faig llistes i quan hi ha rebaixes en compro uns quants.

Les persones que esteu dins el món del joc teniu jocs en concret que siguin especialment importants per vosaltres?

No. Jo no. L’any passat, quan vam fer l’avaluació de l’assignatura del grau de desenvolupadors de videojocs, ens van demanar al típic qüestionari quin era el nostre joc preferit. Jo avui en tinc un, i el cap de setmana un altre! I el cap d’estudis va dir: és que l’Oriol és als jocs el que Julio Iglesias és a les dones. I és això, cal ser molt promiscu amb el joc, cal trobar valor a cada un, i cal buscar el per què de cada cosa, com està fet per dins. De vegades, els jocs que semblen importants, a la que grates una mica...

Així que no n’hi ha cap que sobresurti.

Avui et diria un i demà un altre.

Quin em diries avui?

Mira, és un videojoc que té molts anys i del que vaig escriure fa poc, que es diu Fez. Em va agradar molt, és un tio que viu en un món bidimensional i que descobreix que existeixen les tres dimensions. És un joc molt interessant de perspectives, i de passar-t’hi moltes hores. I com a joc de taula jo m’he rendit al Colt Express. Hi he jugat moltes hores últimament i té una mecànica molt simple, comences a jugar i al cap d’un segon estàs dins la partida. Té una capacitat d’immersió brutal dins el que està passant al joc. És complicat establir les característiques d’un bon joc, igual que fer-ho amb una pel·lícula o una novel·la. Et poden agradar molts llibres que no tenen res a veure entre ells, però hi ha alguna cosa que els fa ser bons.  Cadascú busca una cosa diferent.

Igual és una pregunta cutre, però quan parlo amb gent que viu jugant, em pregunto què faríeu si algun dia no poguéssiu fer-ho.

Ens ho inventaríem. Un joc és un repte, no cal res més. A que no ets capaç de... Avui un amic em deia: si no fas tal cosa, aniràs a l’infern, i allà no hi ha jocs! I jo li he respost que si anem a l’infern ja ens inventarem un joc amb les calderes, fotrem un casino i ens ho passarem de puta mare mentre ell estarà al cel anant a missa cada dia. Una de les coses que em va fascinar més quan vaig visitar camps de concentració és que sempre trobes jocs. Quan ja no queda res, et queda això: la música, els llibres, les històries, l’essència i els jocs. Els presoners jugaven a escacs fent servir de fitxes molles de pa!

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Xeflis. Un xeflis és un àpat, un bon àpat. M’agrada per la sonoritat que té, perquè em connecta amb el meu avi, que ho feia servir per parlar del vermut del diumenge al matí. I la paraula ve de xef, de gran cuiner, i te la trobes a molts llocs, a noms de restaurants. Sona molt bé, aquesta lletra ics està molt ben posada.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

*Si vols veure més fotografies, clica aquí.

 

Més entrevistes ...

Verbàlia, jocs